Miquel de Palol - El testament d'Alcestis (Empúries, 2009)

No és la primera vegada que el títol d’una novel·la de Miquel de Palol no es correspon amb el que ell havia pensat en un principi. El Testament d’Alcestis s’havia de dir Nova Feras Mnemònica, punt des del qual s’expandeixen els diversos viatges que proposa el llibre i que, tal i com es demostra a l’annex final, quedarien inscrits en un dodecàedre que es llegeix sense les complicacions estructurals –de precisió arquitectònica– que proposa la macronovel·la. “No sóc en absolut complicat”, ens explica, vestit de negre mentre fa una mirada ràpida a la coberta del llibre, on hi veiem un home que aguanta dreta una dona amb les dues mans: l’escenari és una platja deserta; els pentinats se’ns emporten cap a la dècada dels cinquanta. “El títol fa referència, per una banda, a Admet, rei de Feres i pretendent d’Alcestis, i per l’altra a Mnemòsine, deessa de la memòria. De la seva unió amb Zeus en van néixer les muses, font d’inspiració de les diverses arts”.


Un exercici sobre la memòria
El Testament d’Alcestis és un exercici sobre la memòria, fonament de la nostra identitat, i ens porta a l’univers que els seus lectors ja han anat descobrint en altres de les seves peces narratives. “El meu món, més que ubicar-se en un lloc concret –com feia Faulkner amb Yoknapatawpha o Gabriel García Márquez amb Macondo– es desenvolupa al voltant d’una sèrie de personatges recurrents. Aquí en recupero alguns d’El troiacord i d’El jardí dels set crepuscles. Gallifa, un conte que vaig publicar el 2006, funciona com a pòrtic d’aquesta novel·la: l’Andreu i l’Anna en són els protagonistes”. L’última i magnètica creació de Miquel de Palol es pot llegir independentment dels textos amb els quals manté vincles, i alhora forma part del cicle d’obres anomenat Exercicis sobre el punt de vista, que va començar a ser publicat el 2004 amb Les concessions i del qual ja n’han aparegut set dels nou lliuraments.

Depravacions de l’alta societat
La narració arrenca amb l’arribada de diversos convidats a la immensa casa de Toti Costafreda. Tots ells pertanyen a l’alta societat i es preparen per participar durant cinc jornades al Joc de la Fragmentació. De seguida ens adonem que els seus diàlegs digressius s’acompanyen de conductes depravades a les quals Palol s’aproxima amb voluntat realista. “La gent de dalt considera que la depravació ve dels baixos fons, però això és una falsedat doblement punible i doblement execrable. La maldat és més forta com més alt és l’estament, perquè com més responsabilitat es té més creix la capacitat de fer-ne”. En una societat com la nostra, l’inteŀlectual i l’escriptor –opina Palol– “han quedat reduïts a la categoria de pallassos”. Obres com El testament d’Alcestis ajuden a desmentir-ho.

Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)