L'opció carnívora

La mirada de Rai Escalé és carnívora. T’observa frontalment, amb els cabells electritzats: els seus ulls treballen a una velocitat que travessa la superfície de tot el que l’envolta i se situa a les seves entranyes, a la víscera ensangonada que batega per dins nostre. Els seus quadres exemplifiquen aquesta intensitat: rostres retallats amb alguna part que en ressalta, grotesca i viva –encara que amb un punt mòrbid i glacial–, cossos que arriben fins al límit de l’expressivitat, deformats, contorsionats, però amb una humanitat quasi física.

Un projecte de calavera que fuma tabac de calavera...

Iguapop Gallery, escenari de la seva primera exposició individual aposta amb Sang freda pel seu univers directe, d’un hermetisme que apel·la a la foscor il·luminant-la amb una precarietat vibrant. “Vaig estudiar Belles Arts durant els anys de l’anomenada ‘mort de la pintura’. Començava a introduir-se el videoart i era impossible anar per lliure. El professorat de la facultat estava format per una caterva d’artistes fracassats. També hi havia artistes amb cert èxit en el mercat però que havien de donar classes per sobreviure”, ens diu Escalé, a poques passes de distància del taller on reposen les seves últimes temptatives pictòriques. La carrera de Belles Arts va tenir efectes nocius en Escalé, que va passar els deu anys següents d’haver-ne marxat –sense llicenciar-se– fent de mànager de grups com els Brighton 64. “No va ser fins al cap de molt de temps de sortir d’aquell ambient que vaig tornar-me a enganxar a la creació: va ser a través de les il·lustracions que feia pel suplement Libros de La Vanguardia i per revistes com Lateral i Quimera. Paral·lelament em vaig interessar pel gravat perquè és un procés lent. Poc a poc em vaig anar deconstruint a base de tot el que havia fet prèviament”.

Esperonat per la bona salut que durant cert temps van tenir les galeries d’art, Escalé ha pogut passar els últims anys dedicat al desenvolupament del seu univers pictòric. “Després d’un temps de bonança en què no donava l’abast em vaig trobar en un moment en què ja no produïa pel pur trip de fer-ho, sense presses i sense pensar en la comercialitat. No vaig arribar a treballar mecànicament, però tenia la por de fer alguna cosa que no encaixés amb la meva voluntat, de començar a ser previsible i no poder parar de crear el que s’esperava, de fer Rai Escalés...”. Conscient que li calia reorientar-se sense negar tot allò que l’havia portat a exposar part de la seva obra a Miami, Nova York, Hamburg, Londres, Belfast i Bratislava, Escalé ha començat a investigar l’escultura, i a Sang freda ens n’ensenya tres exemples, Eva i Adan estan equipats amb més dents de les habituals; Bufador té un punt entre aeri, beneit i místic.
“Una de les maneres d’enfrontar-me amb les sèries de pintura més dirigides –en què ja sabia quines mecàniques i tècniques funcionarien– ha estat deixar de saber què pintaria. Ja sigui treballant a partir de collage de revistes o amb boles de fang, el que vull és trobar per casualitat cap a on estiraré el fil, i a partir d’aquí anar treballant intuïtivament. Busco el personatge que de cop i volta surt i llavors li vaig donant forma, forçant-lo”.


‘Meating’
L’art carnívor de Rai Escalé s’enfila per les parets del seu taller del carrer Alzina, que es troba a dins d’un espai que s’allunya del vegetarianisme artístic, l’associació cultural Eat Meat, que es va presentar fa encara no tres mesos amb una exposició col·lectiva i un manifest que té com a lema “Art per disseccionar obssessions contemporànies”. Escalé ens fa cinc cèntims de les intencions de l’equip format per Carles Galindo , Fritz Gnad, Magda Redondo, Oscar Valero, Katy Vives Phipps i Escalé mateix. “Tots els que formem part d’Eat Meat som més o menys artistes, i vam decidir muntar aquest espai perquè no ens semblava que hi hagués cap lloc on s’ensenyés el que ens interessava. Com que no podíem portar el ritme comercial de les galeries vam decidir que proposaríem exposicions un mes sí i un no”. Encara sou a temps de veure la innocència perversa dels caps descolorits que formen Gebula, de l’eslovac Milos Koptak. “Volem que Eat Meat sigui el punt de trobada de l’art que ens emociona, aquest expressionisme amb un punt fosc que podem trobar en artistes com Koptak, per exemple”. Parlem amb Escalé una estona abans que la galeria obri les portes, però ja hi ha moviment de quadres, ordinadors que treuen fum i algun cigarret a punt d’encendre. “Evitem el nom d’espai d’art: ens interessa poder organitzar activitats paral·leles per mostrar tot allò que ens agrada. Ja hem muntat algunes performances i gravacions de vídeos, hem projectat cinema d’animació txec i ara preparem unes jornades de programadors i estem tancant diverses presentacions de llibres”. Escalé destaca els més de 100 associats que Eat Meat ja ha aconseguit i la bona resposta per part del públic cada vegada que han fet una convocatòria. “Tenim pendent posicionar-nos com a espai, però en una situació com la d’ara no és gens fàcil”. L’únic que els podem desitjar és bona sort. De talent no els en falta...

'BWProject25_Solvent,Pencil & Ink', de Rai Escalé

Publicat a Time Out Barcelona (110, 18–24 de març del 2010)