Stefano Benni, el cosmicòmic

Elianto, llibre purificador i 'heart friendly'

“És fascinant, poder parlar d’un llibre que vaig publicar fa… 14 anys!”, ens diu Stefano Benni, una de les apostes més divertides i originals de l’editorial Moll, que va començar amb un recull de contes, El bar sota la mar (2005), va continuar amb la novel·la Margherita Dolcevita (2006) i amb Elianto arriba al tercer lliurament, el més extens i arriscat. “No crec que es pugui dir que ni aquest ni cap dels meus llibres siguin de ciència-ficció, perquè el gènere té unes normes molt particulars i estrictes i en general no accepta la comicitat. Els meus llibres són d’imaginació, i aquesta via no és gaire habitual, en la literatura d’ara: hi ha molts escriptors lligats al realisme, i no s’adonen que això que ells anomenen realisme no existeix. La meva literatura intenta mostra la complexitat del món a través de la fantasia”. Els primers minuts d’entrevista amb Benni no acaben de ser relaxants: és un autor de trajectòria llarga i idees molt concretes que vehicula en un anglès una mica desganat però –potser per això– precís i revelador. “Quan vaig escriure Elianto ja vaig predir que les coses anirien molt malament, a Itàlia. El país que m’invento el vaig batejar Tristàlia perquè intuïa que les ombres creixerien –i ha estat així: tenim un primer ministre que no pot seduir una dona sinó que l’ha de comprar i una colla de polítics avorrits i paranoics.Cada vegada es riu menys. La sensació actual és d’impotència… Intento escapar-me’n a partir de l’art, que sempre pot ajudar a canviar les coses, ni que sigui una mica”.

Benni, creador de mons

Elianto comença amb una aproximació cosmicòmica a una parella: el pneumomartellista Pèndol i una dona de cabellera “rossa i tofuda”, habitants de la clínica Vil·la Bacil·la, on tot seguit coneixem un dels seus pacients, Elianto, “un jove d’ulls febrils i de pòmuls lluents de suor” que té com a principal entreteniment l’observació dels vuit Mons Alteris del seu mapa noòtic, poblats de personatges estrafolaris, amb fam d’aventures i propensos a trepitjar situacions perilloses que acaben sent hil·larants. “Vaig tenir la sort de tenir accés a una cultura molt variada: a més dels llibres i la cultura popular –les converses de bar de poble em fascinen– vaig escoltar música moltdiversa i he vist força cinema. Tot això és a dins meu, quan escric, i intento comunicar-ho al lector sense lligar-me a cap estil concret. M’agrada molt la idea de crear i transmetre tot un món, i de fer-ho d’una manera exclusiva de la literatura. No podria escriure pensant en el cinema i la televisió, com fan tants escriptors. A més, no em fa l’efecte que pel·lícules com Avatar hagin estat capaces de canviar els processos imaginatius: simplement milloren i refinen una tècnica”.

Publicat a Time Out Barcelona (108, 4–10 de març del 2010)