La ressurrecció de l'autor

Dia: un dilluns assolellat, a mitja tarda.
Lloc: editorial Seix Barral, ubicada a la setena planta del grup Planeta.
Personatges: l’escriptor Enrique Vila-Matas, la cap de premsa, l’entrevistador i el fotògraf.
Acció: Una conversa en una sala protegida per persianes metàl·liques que aïllen del batibull exterior.
Tema: La ressurrecció de l’autor, explicada en 325 pàgines que es llegeixen a una velocitat més lenta i reflexiva que altres creacions novel·lístiques de Vila-Matas.


“Aquest llibre explica un funeral per la vella puta de la literatura”, és el primer que ens diu Enrique Vila-Matas. Li hem preguntat per Dublinesque, poema de Philip Larkin que dóna títol al llibre, que té com a protagonista a Samuel Riba, un editor retirat i convençut de ser testimoni d’un canvi d’era i que es decideix a viatjar fins a Dublín per celebrar un funeral en honor a Paddy Dignam, l’home del nas vermell que és enterrat al sisè capítol de l’Ulysses de James Joyce, autor de l’última gran epifania literària i l’exemple més homenatjable de la mort de l’era Gutenberg.

“No estic segur de si els llibres caducaran. Crec que hi ha una continuïtat entre l’era de la impremta i l’era digital: si no desapareixeria el llenguatge i el pensament. És per això que el funeral acaba sent una paròdia, al llibre. La posada en escena és festiva, i té cert sentit de l’humor. Si ho hagués afrontat tràgicament també hagués estat tràgic per a mi”, diu Vila-Matas, que ens fa saber que pel personatge de Riba no s’ha fixat en cap editor en concret –tot i que no li haguem preguntat– i que el seu principal interès era aconseguir fer una novel·la sobre el que passa quan no passa res –homenatge a Georges Perec. “En cada llibre cal plantejar-se coses noves, encara que no escapi a una poètica present en tot el que escric: aquí volia seguir a Riba durant la seva vida quotidiana, grisa, en què gairebé no li passa res. Salvant les distàncies, m’havia proposat l’objectiu de Flaubert: traslladar la realitat a la literatura, però donant-li un caràcter artístic que em permetés aconseguir que aquella vida sense acció tingués un interès per als lectors”. La vida mental del protagonista és pràcticament l’únic que li queda després d’haver-se retirat de la professió, no poder tastar l’alcohol per prescripció mèdica (i per por a perdre la seva dona) i viure en un estat permanent de reclusió social, atrapat davant la pantalla de l’ordinador, recordant lectures (Monterroso, Joyce, Beckett, Auster, Banville, Behan...), pel·lícules (especialment Spider, de David Cronenberg) i quadres (The British Museum, de Hammershoi) i obsedit per la persecució d’un fantasma que canvia de nom i de rostre al llarg de la novel·la.

Un Beckett fantasmal

“Hi ha un personatge que apareix i desapareix onze vegades, a l’Ulysses, i que és un dels motors de la novel·la. Porta una gavardina del tipus mackintosh, i un periodista l’esmenta en una ressenya de l’enterrament de Paddy Dignam amb el nom de Macintosh. A més d’incloure aquesta intriga al llibre vaig proposar-ne una de paral·lela en què a l’editor se li va apareixent un fantasma. Qui és, aquest fantasma? Les opcions que dono a Dublinesca són diverses i estan a les mans del lector”. Després que Roland Barthes matés l’autor a la dècada dels 60 i Samuel Beckett transformés l’epifania joyciana en una afonia cada cop més difícil d’entomar, Vila-Matas proposa ressuscitar l’autor en un temps difícil per als textos exigents: “El lector ideal és algú que transforma allò que llegeix –que és actiu–, i ara cada vegada predomina més un model de lector passiu, que només espera que li serveixin el plat combinat per menjar-se’l, entretingut”.

Publicat a Time Out Barcelona (111, 25–31 de març del 2010)