La mantis de la censura

Una de les fixacions de l’editor i assagista Quim Torra és l’exhumació del passat periodístic i històric més recent. Ho ha fet escrivint sobre Eugeni Xammar (Periodisme, permetin?) o recopilant textos sobre els escriptors exiliats catalans (El Nadal que no vam tornar a casa). Mentre esperem que aparegui Viatge involuntari a la història del periodisme català, última peça de la seva feina persistent i metòdica tenim el resultat del viatge a l’Archivo General de la Administración del Estado d’Alcalá de Henares per furgar els informes de lectura dels censors franquistes. Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) presenta 150 dels informes escrits entre 1946 i 1980: no arrenca l’any 1939 perquè fins al final de la Segona Guerra Mundial l’edició en català es limita a algunes parts de La Bíblia, les Vides de Plutarc o les obres completes de Verdaguer “con la ortografía de la época” –és a dir, abans de la reforma fabriana–; no acaba amb la mort del dictadorperquè encara podem llegir valoracions per part dels inquietants lectors sobre la novel·la introbable de Monzó, L’udol del griso al caire de les clavegueres (“Hay bastantes tacos y libertad sexual, pero sin descripciones excesivamente pornográficas”), una edició de les lletres de Pi de la Serra (“algunas de estas con cierto sentido blasfemo”) o Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig (“No hay ataque directo a persona o Institución”).

Enmig hi trobem una col·lecció de valoracions sobre obres de Pere Calders, Agustí Bartra, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Eugeni d’Ors, Mercè Rodoreda o Joan Sales, que amb Incerta glòria va aconseguir una de les polèmiques censores més extenses: sis informes de lectura i nombroses rèpliques i contrarèpliques. “Ataca al dogma? SÍ. ¿A la Iglesia? SÍ. ¿A sus Ministros? SÍ. ¿A la Moral? SÍ. ¿Al Régimen y a sus instituciones? NO. ¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? NO”, trobem a l’últim dels informes, que tot i això no impedeix l’autorització de la publicació del llibre després de sis mesos de valoracions. La Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, és publicada sense problemes (“Nada censurable”) i Josafat, de Prudenci Bertrana, és autoritzada per pertànyer a les obres completes de l’autor, encara que se’n critiqui l’argument “escabroso y repugnante por el lugar santo”, la catedral de Girona.


Als ulls del censor, la novel·la de Bertrana és resumida amb ànima de notari: “Un sacristán que recibe habitualmente a una prostituta, quiere romper estas relaciones pero ella se opone, disputan y la mata sin querer”. A banda de funcionar com a catàleg detallat de monstruositats, Les millors obres... ens recorda que molta de la literatura estudiada amb ulls de pregadéu encara es llegeix en la versió retallada.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)