L'home i la mística

Un apropament molt particular a la música pop –menys al·lucinat que de costum– o “un disc de cançons-cançons” és el que ha volgut fer el cantautor de Solsona en aquest darrer treball. Mística domèstica són nou noves composicions variades i fresques que es van enregistrar durant dues setmanes caloroses del juliol passat amb l’ajuda de Raül Fernández (Refree) i una bona colla de músics que han donat nous matisos al repertori de Roger Mas. “Hi ha poca cosa pensada d’abans. Les cançons surten abans de començar a gravar però fins que no veig cap a on flueix el disc de forma natural no puc treure el pic i la pala i començar a treballar de debò”. Una forma una mica mística d’afrontar el procés creatiu que tot i això ha donat uns fruits més transparents que mai: “Aquest disc el pots escoltar sense fer cap esforç. He treballat molt a l’hora de composar-lo, d’arranjar-lo i de buscar les tessitures de veu perquè les cançons s’entenguessin a la primera”.

Per aconseguir aquesta nitidesa, Mas fa més present que en els discos anteriors la ciutat de Barcelona en les seves cançons («Les obagues de l’Eixample», «La cucafera»). Afirma trobar-s’hi “cada vegada millor” tot i que no és el seu hàbitat natural, i adverteix en un to espavilat que “a la ciutat, els seus micromóns poden ser tan tancats com ho és un poble de per sí”.

Mística domèstica no decebrà els seguidors del cantautor, que podran seguir buscant històries rere les seves lletres menys críptiques que habitualment. «L’home i l’elefant» és un regal d’aniversari pel 60è aniversari d’un amic seu, Eloi Serrahima, “home d’una fesomia molt potent –barba llarga, calb i ulleres– que té una habitació plena d’elefants”. A «La ciutat de l’astoret», un blues brut que recorda les últimes cançons estripades de Johnny Cash, fa referència a la Clemàtide Vidalba, “una liana mediterrània que ho infesta tot. Allà a Solsona es dóna a fumar als nens per escarmentar-los: es talla un tronquet petit i s’encén com si fos un cigarret, i si es toca la fusta amb la punta de la llengua et xucla la sang”. Una lectura que es pot treure d’aquesta cançó és que “l’ambient rural pot ser tan asfixiant com aquesta planta, però quan dónes mitja volta pot convertir-se en un parc d’atraccions”. Potser per evitar possibles ofecs espirituals ha volgut homenatjar el filòsof i poeta Francesc Pujols escrivint-li una oda: “Per a Pujols, la conya i la ironia eren útils. No se’n fotia de les coses perquè sí, sinó des d’un coneixement i un respecte. Tot rient parlava de temes molt seriosos, i això avui en dia falta”. Un dels encerts del treball és la resurrecció d’un instrument pràcticament inèdit fora del circuit sardanista com és la tenora. “Tinc clavat el so d’aquest instrument des que era petit perquè el meu avi el tocava, encara que quan jo vaig néixer ja se l’havia venut. Va ser ell qui em va ensenyar a tocar el clarinet i el saxo”. La gràcia de la tenora –sàviament dosificada en dues cançons, la ja citada «Oda a Francesc Pujols» i «Si tu m’ho dius»– és que té “unes freqüències espectaculars que criden l’atenció sempre”. A això s’hi suma el so hipnòtic i elegant d’un instrument que va ser “refusat en favor del saxo tenor en un concurs d’ampliació de la banda militar de l’exèrcit francès a principis del segle XX”.

De les sessions de Mística domèstica en van quedar fora dos poemes musicats de Jacint Verdaguer i una versió de la “cançó pop lisèrgica” «L’àliga negra» de Barbara. No sap si les tocarà en directe, però està pràcticament segur que se les guardarà pel proper treball, que serà una col·lecció de cants tel·lúrics i mantres en la línia del recital ofert a La Pedrera el maig passat. Hi treballa “cada nit abans d’anar a dormir”.

Publicat a Mondosonoro (2006)