Un cementiri de records

“Tres dels meus avis eren catalans: els materns i la mare de mon pare, que es deia Montse Pujol. L’àvia materna, Lucienne, venia del Rosselló i la paterna del Conflent: el padrí, en Jean Montalat, va néixer al Rosselló, però era fill d’un empordanès, en Rossendo”. El primer que ens trobem quan obrim Un país de butxaca, el nou llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, és un mapa de l’anomenada Catalunya Nord –en la versió francesa insistent, le Pays Catalan–; tot seguit ens endinsem en “el poble més petit de la plana rossellonesa”, Nils: les vinyes, els quatre carrers i l’omnipresent avi Jean. “Un pagès conegut em va dir: ‘Cada cop que surt aquell home et roba l’escena’. Aquest llibre vol ser un homenatge al meu padrí, perquè era un personatge molt divertit, vital i dinàmic. Sempre deia collonades: era extraordinari”. Gràcies al record de l’avi accedim al besavi empordanès, en Rossendo, de qui el seu fill Jean va aprendre bona part de les seves particularitats lingüístiques, salpebrades d’algunes expressions corses apreses durant una visita a l’illa l’any 1932. Algun renec: Cristiacciu neru. El record d’una inscripció venjativa en un coltell: “Che la mia ferita sia mortale”.

La coccinelle diu: 'Che la mia ferita sia mortale'

L’objectiu del llibre era recordar els parents però alhora homenatjar la llengua catalana i recordar en quin estat es troba quan es creua la duana espanyola. “Volia descriure el món de la meua gent, un món agonitzant, quasi perdut. Volia retre aquest homenatge a la meua gent però també descriure el seu món, perdut i agonitzant. The world we knew, com canta Frank Sinatra. Una llengua es pot perdre en tres generacions, i tres generacions no són res. Quan el meu avi va néixer, a Nils ningú no parlava francès. Quan jo mori probablement ningú no parlarà català. Volia decorticar el mecanisme d’afrancesament, fer-ho d’una manera literària –potser divertida o emocionant, segons com”. Bezsonoff pitja l’accelerador: “Abans et treien la cultura catalana i te’n proposaven una altra de potent, sòlida plena de premis Nobel. La França de Sarkozy no pot proposar res d’interessant… Som cornuts i a més ens toca pagar el beure! Estem doblement fotuts: ens han robat la cultura catalana i ens en foten una sense interès, la literatura del senyor Pennac, Amélie Nothomb i companyia. Si ho compares amb els clàssics de fa trenta anys la situació fa riure! Ens han donat una llebre mig morta. És una situació molt trista, perquè els nord-catalans són infracatalans, i a sobre fan una espècie de reivindicació permanent i insuportable de la catalanitat: et foten la senyera per tot arreu, el taller català, la maison catalane, el bordell català… tot és català, però a l’hora de la veritat, ni un mot. Hi ha gent que ven préssecs i els posa al damunt d’una senyera, però si t’hi adreces en català no t’entenen...”



És interessant com Bezsonoff descriu la presa de consciència de la llengua en què començaria a escriure novel·les: primer el trobem llegint Espriu mentre fa el servei militar, més endavant passa per la Universitat Catalana d’Estiu , per l’enamorament de Sílvia Munt fent de Colometa a La plaça del diamant, per una visita a l’Alguer i la construcció d’un petit cànon literari que no passa per Verdaguer, March ni el Tirant lo blanc però en canvi s’emociona amb Estellés, Rodoreda, Maragall o Narcís Oller. “Deú n’hi dó el que feia: em va encantar La papallona i La febre d’or. Són excel·lents, molt millors que moltes novel·les publicades actualment”. Bezsonoff, que després de tres llibres de caire autobiogràfic ja té una nova novel·la acabada, està convençut de seguir escrivint en català. “M’agradaria que d’una puta vegada hi pogués haver una Catalunya catalana. És el meu somni. Només si passés això escriuria en francès”.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)