El continent blanc

L'Antàrtida, vista per Werner Herzog

A Encuentros en el fin del mundo, Werner Herzog va filmar la seva visió de l’Antàrtida: impressionava la riquesa quasi còsmica i multicolor del fons marí, el crit persistent de les foques, les tendències homosexuals dels pingüins, però sobretot la indefensió humana, concentrada a la base nord-americana de McMurdo. Allà hi poden arribar a viure poc més d’un miler de residents, la majoria d’ells científics, que compaginen les seves investigacions ultraespecialitzades amb lliçons bàsiques de supervivència. La lluita aferrissada per imposar-se a les adversitats meteorològiques del continent desconegut era un dels interessos bàsics d’Herzog a l’hora de convertir la blancor infinita en matèria documental, justament allò que no ha volgut emfasitzar Mireya Masó en la sèrie de fotografies que formen part de la nova mostra de l’Espai Laboratori de l’Arts Santa Mònica.

Pingu converteix el fred en art

“El meu interès era la recerca d’un paisatge net, sense simbolisme humà. Una part important del projecte era fotografiar diferents espais i moments pels quals havia anat passant”, diu Masó moments abans de donar a conèixer Antàrtida. Temps de canvi, primera vegada que podem veure les diferents motivacions artístiques que es van emportar l’artista fins a un món desconegut. Fins ara, Masó havia mostrat sèries de fotografies i vídeos de la seva seva expedició durant l’estiu austral del 2006; va ser a partir d’una discussió amb la comissària de la mostra, Alicia Chillida, que es va decidir a integrar les diferents vessants d’una cerca que ja des del principi va estar marcat pels vincles amb la ciència. “Em va acompanyar l’ecòloga marina Mercedes Masó, que contràriament al que es pugui pensar, no és parenta meva...”, ens fa saber Mireya, que considera la seva aventura antàrtica com un dels experiments “més estranys” de la seva trajectòria precisament pel gran nombre de col·laboracions de caire científic i filosòfic que ha requerit. El que podem veure a l’Espai Laboratori és la part visible de l’iceberg, que sota l’aigua amaga taules rodones, visites comentades, tallers familiars i escolars i una jornada intensiva prevista pel 28 de maig en què es presentarà l’última part del projecte, un llibre en què s’han fet aportacions en el camp de la biologia, l’arquitectura, la neurologia, la nanotecnologia i la glaciologia.

Una de les fotografies que es poden veure a l'exposició

Segons Chillida, a Masó l’ha mogut la investigació dels límits del paisatge, que podem veure en fotografies com Searching for the straight line –on la marca del gel inscrita a les roques és encadenada amb la ratlla de l’horitzó marí– o la sèrie dedicada al mar de Weddell: en una de les imatges, la superfície de gel és travessada per una escletxa d’aigua en forma d’interrogant; en una altra, la foscor d’una tempesta comença a cobrir el blanc impecable dels illots gelats. “Als vídeos de les Finestres ambientals volia mostrar la percepció dels límits del canvi. Em vaig preguntar a quina velocitat calia que passés alguna cosa perquè en fóssim conscients”, diu Masó, i tot seguit Vicenç Altaió –poeta director del Santa Mònica– fa una valoració purament física d’aquest apartat: “Els diversos vídeos no queden emmarcats a dins de les finestres, com passaria en molts museus, sinó que formen part d’una sala que es veu a través de les finestres”. És a dir: un recurs metaexpositiu.

Els cops de vent i les onades –un crepitar constant– ens acompanyen a mesura que caminem pels tres espais en què es divideix l’exposició: al més gran viatgem per entre blocs de glaç a una velocitat lentíssima, enduts pel corrent; l’apartat de transformacions més espectaculars el trobem a 96 horas. Registro de variabilidad, quatre grans panoràmiques corresponents a quatre dies consecutius del març del 2006 en què observem a quina velocitat pot canviar de cara un retall de paisatge.

Les diatomees...

...Petites però importants
L’observació macroscòpica que Masó presenta a través de fotografies , vídeos i la banda sonora persistent i dissonant és contrastada amb un dels motors microscòpics del viatge, l’estudi de les diatomees, un tipus d’alga unicel·lular i microscòpica que és una de les parts essencials del fitoplàncton. “Les diatomees són un dels microorganismes que fan possible el paisatge: són la base de la cadena alimentària de l’Antàrtida”, diu Masó mentre s’apropa a l’últim dels blocs expositius, en què podem observar 24 esferes amb dibuixos i sanefes ben diferents. “Des de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya vam demanar a 58 estudiants que estudiessin la geometria i l’estructura bidimensional d’una diatomea i a partir d’aquí construissin una estructura tridimensional”, explica l’arquitecta Marta Malé-Alemany. “L’interès va ser doble: per una banda, volíem que, igual que les diatomees –sotmeses a corrents i forces diversos– els treballs trenquessin la simetria; per l’altra, ens interessava investigar les aplicacions arquitectòniques de l’estructura dels microorganismes”. Antàrtida. Temps de canvi sintetitza en pocs metres quadrats un món i un projecte d’un color blanc impol·lut, d’intencions glacials, allunyades –potser una mica massa– de la dimensió humana.

Publicat a Time Out Barcelona (111, març del 2010)