Homenatge a l'escopinya

Un Negroni i el tamboret de pianista

Empar Moliner construeix el seu personatge mediàtic amb una constància esgotadora: la podem veure al sofà dels Matins de TV3, assajant postures inquietants mentre Josep Cuní prova de controlar-li el discurs –multidireccional i ca-ca-ca-tàrtic–; la podem sentir parlant sobre perversions secretes del llenguatge a Catalunya Ràdio, cada dimarts; la podem llegir diàriament a la contraportada de l’Avui (les cosses es disparen en direccions diverses –de tant en tant, encara difícils de preveure). “Voleu saber les diferències de No hi ha terceres persones respecte T’estimo si he begut? Estilísticament, a l’altre llibre volia que el narrador fos fred i molt distanciat i el màxim que feia era ficar-me dins el cap dels personatges i fer una falsa primera persona, tot i que en realitat seguia sent tercera. Aquí he volgut ser més omniscient: el narrador és com una mena de Déu. Tots els contes estan basats remotament o no en la meva experiència personal: això no vol dir que hagi estat cocainòmana ni que hagi anat a avortar, però sí que són coses que he tingut a prop”.
Entre les novetats també cal destacar la presència del món periodístic –Moliner ho marcaria en cursiva–: a La contra, el filòleg Manuel Bou busca escriure una sèrie d’entrevistes d’estil “més sobri i escumejant” que el diari de la competència, Progreso, i per aconseguir ser reconegut passa per un viacrucis divertit, malèvol i força versemblant; a Melodie Nakachian, una presentadora d’un programa televisiu –Bomba– passa revista al que li ha passat des que està embarassada durant l’estada a la clínica on vol avortar; a La sessió de maquillatge, el premi Nobel Sigmund Grossman es prepara per ser entrevistat en un programa de televisió i ha d’aguantar els comentaris d’una maquilladora. “Vaig dedicar el conte a les maquilladores de TV3 perquè no s’enfadessin. Si fas trilogies sobre la Guerra Civil ningú no et preguntarà: ‘sóc jo?, sóc jo?’. Diuen que els escriptors catalans no escrivim sobre el present, però quan ho fem tothom vol saber si és el protagonista. L’Helena García Melero em va dir, sortint del programa del Cuní: ‘Aquest conte és una crítica molt forta contra el món del maquillatge’. No! És una crítica contra la burrície! Ara més que mai estem dividits entre burros i llestos. O més aviat entre burros i normals”.


Evidenciar el clixé
“M’agrada molt la perpetuació del llenguatge del clixé, i d’aquí ve el títol del llibre. Fa uns dies vaig llegir que el Matas havia aconseguit la fiança a través de terceres persones. M’encanta! És com si les terceres persones el fessin més honrat... O, per exemple, en obres de teatre catalanes de l’estil L’amor venia en taxi de tant en tant s’hi pot llegir: passa un tercer. Impressionant! Els personatges del llibre actuen molt com s’espera d’ells, segons una idealització que ells mateixos han fet i que en el fons és poligonera. A Una mica de dieta i exercici hi ha una noia que treballa a una caixa i com que la seva companya té nòvio es vol lligar el primer que troba. El conte es veu des de fora tota l’estona... però no hi deveu haver arribat, encara: és l’últim del llibre”. Moliner sap que els periodistes es planten a les rodes de premsa amb els deures a mig fer –en el millor dels casos–, i per això avança digressivament cap a les intencions d’aquest recull de contes. “Bukowski és un autor que ha estat molt mal llegit, se’l veu un guarro i ja està, però si ets una mica més intel·ligent, a partir dels seus contes, novel·les i poemes hi acabes veient un humanista. Ha passat el mateix amb el costumisme –que s’ha denostat molt: jo, en canvi, l’adoro. M’encanta allò que pejorativament se n’hi diu ‘quadre de costums’. Als meus contes s’hi troben situacions de la vida moderna, urbana i contemporània: m’interessa la vida de la ciutat, de la gent civilitzada, que ha crescut als anys vuitanta i que escolta música endollada”. La doble lectura del costumisme –alimentar-se del clixé per construir situacions actuals al límit– permet que Moliner ens mostri a No hi ha terceres persones una sèrie de panorames generalment força tristos, gens optimistes, recoberts de dosis d’humor i mala bava molt efectius.

Publicat a Time Out Barcelona (abril del 2010)