Catherine Millet - Gelosia (Empúries/Anagrama, 2010)

Tot i la idea del Món Únic (el món construït a partir d’una ‘lingua’ i perspectiva pretesament ‘franca’) encara hi ha llibres que només podrien haver estat concebuts per cultures ben concretes, que transfereixen al lector un valor afegit potser en perill d’extinció, però que encara remena la cua. És el cas de Gelosia, segona immersió autobiogràfica de Catherine Millet, que es va donar a conèixer amb el detallisme sexual fred i directe de La vida sexual de Catherine M., publicat l’any 2001.


“La polèmica del llibre no em va fer mal perquè va anar acompanyada d’un suport igual de gran, sobretot per part de persones que respectava intel·lectualment. Vaig tenir la sort de publicar el llibre a la col·lecció més avantguardista de Seuil, Fiction et cie, on s’han editat obres de Roland Barthes, Gerard Genette, Robert Coover i Thomas Pynchon”. L’aspecte de Millet és tan sobri i calculat com la seva prosa, que a Gelosia planteja un despullament de caire psicològic que li ha suposat comparacions amb Choderlos de Laclos i salonnières del Segle de les Llums francès com Julie de Lepinasse i Madame du Deffand. “Amb aquests dos llibres he procurat extirpar de dins meu les meves emocions més profundes. La literatura és l’art que permet una introspecció més profunda. Freud considerava que el llenguatge era ‘l’eina de l’inconscient’. Fins fa unes dècades, l’escriptor havia d’emmascarar el seu jo més profund i perillós –convertir-lo en novel·la–; és una sort que ara poguem dir directament el que pensem i creiem que som…”.

Millet, 'Après le déluge'

Crisi superada
Gelosia narra amb meticulositat el malestar psicològic que Millet va viure a finals dels 80 a partir del descobriment d’una sèrie de fotografies i anotacions del seu company, l’escriptor Jacques Henric. La troballa va desencadenar una sèrie de cavil·lacions i patiments sobre la fidelitat, la possessió i el grau de distanciament de la parella. A diferència de les accions descrites a La vida sexual, la Catherine Millet d’aquest volum defuig la descripció d’escenes, o més aviat escull una via diferent: “El que passa a dins nostre ja són accions. L’atac d’histèria que explico al llibre, per exemple, em fa pensar i descriure amb tota mena de minúcies la forma com es manifesta corporalment el malestar”. La provocació de Millet s’allunya de l’epidermis i se situa en un espai molt més profund, que sap acompanyar-se d’un estil treballat amb cura i encert: “A França la novel·la d’amor va ser inventada per dones. Jo vaig proposar-me d’aprofundir en el sexe, i me’n sento una mica pionera”, ens diu, abans de comentar-nos que un dels motors de creació del llibre ha estat Salvador Dalí, a qui va dedicar un assaig fa cinc anys, Dali et moi: “Quan em vaig posar a escriure Jour de souffrance ho vaig fer influïda pel que havia après sobre percepció visual gràcies a Dalí i pel record al nouveau roman que havia descobert d’adolescent a partir de les novel·les d’Alain Robbe-Grillet. Les descripcions de la sexualitat a les seves primeres novel·les eren poc habituals, a la dècada dels 50: en part vaig inspirar-me en l’objectivitat extrema de Robbe-Grillet, que a hores d’ara segueix sent un dels meus escriptors de referència”.

Publicat a Time Out Barcelona (108, febrer del 2010)