Brigadistes de primera

La Brigada és quasi mig equip de futbol. Encara que la seva música no tingui res a veure amb l’esport els asseiem a tots cinc en un bar de pell irlandesa on el Getafe es juga el pas a la semifinal de la copa de la UEFA contra el Bayern de Munich. El lloc és ple d’aficionats que bramen a cada ocasió de gol. El soroll que ens envolta és contundent, i contrasta amb la música delicada, matisada i resplendent de L’obligació de ser algú (Outstanding Records, 08), primer LP del quintet format per Pere Agramunt (veu i guitarres), Miquel Tello (baix i teclats), Magí Mestres (trompeta, harmònica i segona veu), Ricard Parera (bateria i percussions) i David Charro (Hammond, glockenspiel i baix).

L’ALINEACIÓ. “El projecte va començar a la meva habitació fa tres anys quan acabava quatre cançons en acústic”, ens explica el Pere: “El Joan Manel Celorio dels Tokyo Sex Destruction les va escoltar i em va demanar que les anés a enregistrar a casa seva. Ell va ser el primer que em va encoratjar perquè tirés endavant el projecte. Vaig anar a buscar el Miquel Tello i vam formar la primera alineació dels Light Brigade: el Miquel al baix, el Joan Manel a la bateria, i jo a la veu i la guitarra”. Aquesta primera versió del que un parell d’anys més tard acabaria sent La brigada va durar molt pocs concerts. El següent fitxatge seria el Magí Mestres. “Volíem afegir una trompeta, i teníem molt clar que havia de ser el Magí, però va costar una mica de convèncer-lo”.

Després d’insistir una mica, The Light Brigade ja eren un quartet que va seguir fent concerts durant el 2005 i va enregistrar la seva primera demo, que contenia quatre cançons en anglès, Never Trust, Your Winning Ways, Stranded i Satie. “El 2006 ens vam trobar amb el problema que el Joan Manel tenia molts concerts amb els Tokyo i les agendes d’un grup i l’altre coincidien totalment. Quan ens van demanar de tocar a l’In-Somni necessitàvem a un bateria. Va ser el Magí qui ens va proposar de provar el Ricard, i quan va venir per primer cop a l’estudi i el vam sentir tocar...” El Ricard va superar les seves expectatives, i el grup va seguir tocant les cançons que escrivia el Pere. De seguida van tenir llest un segon EP, també en anglès i amb quatre cançons, Spring Falling Leaves, Cold Blue River, You and the Moon i Winter, Hypnotyzed Me. “L’últim en incorporar-se al grup ha estat en David Charro, que també està amb els Queen Machine i amb els Gentle Music Men. Ell porta aproximadament des de l’estiu passat amb nosaltres”.

EL CANVI. L’últim any ha estat el decisiu perquè el projecte acabés de madurar: The Light Brigade va passar a ser La brigada i el grup va canviar el repertori en anglès pel català que omple de dalt a baix L’obligació de ser algú. “Quan vam fer la segona maqueta vam veure que la resposta de crítica i públic era força entusiasta. Llavors, enmig d’un dels concerts de presentació, em vaig rallar. Va ser a la Sala 2 de l’Apolo. Estava cantant Stranded i vaig tenir la sensació que la gent no m’estava escoltant, que hi havia una distància molt gran entre el públic i nosaltres. Llavors se’m va acudir provar d’escriure en català. Ja m’havien dit abans que ho intentés, però a mi em feia molta por, no n’estava gens segur, a nivell de background. Després d’aquell concert vaig comentar-ho amb el grup, i a tots els va semblar esplèndid. Vaig escriure tres cançons en català i el resultat va ser positiu. Els mesos següents vaig forçar la màquina per construir el repertori de L’obligació de ser algú”. El debut de La brigada conté, finalment, vuit cançons noves i tres adaptacions d’alguns dels temes que ja podíem trobar a les maquetes: Stranded s’ha convertit en Des de l’agost, Spring Falling Leaves en Com fulles mortes i Never Trust en Quan tot sigui millor. L’han publicat a Outstanding Records, una petita discogràfica anglesa de catàleg reduït però que aquí és prou coneguda per haver publicat el Million Colour Revolution i alguns singles dels Pinker Tones. “Va ser a través d’ells que vam aconseguir que Outstanding es decidissin a publicar el disc. Una tarda els vaig portar el que havíem gravat amb la intenció que ens recomanessin a alguna de les discogràfiques que els distribueixen, però quan se’l van escoltar la resposta va ser: ‘Gairebé segur que el treurem nosaltres’, i així va ser”.

LES CANÇONS. “A La brigada hi ha una base pop britànica clàssica, hi ha un gust comú pel pop melòdic que tot i ser diferent en cadascun de nosaltres comparteix referents que van des d’Elvis Costello a Divine Comedy. Amb aquest projecte volia distanciar-me del que havia fet amb el grup anterior, A beauty contest, que es basava fonamentalment en les guitarres. Aquí volia que si hi sortia una trompeta, un glockenspiel o una viola no quedessin tapats pel so de les guitarres elèctriques, un dels dèficits de la música indie a Espanya”. Un dels encerts ressenyables del disc és el so que han aconseguit després de la producció –a càrrec d’ells mateixos i Pere Serrano– i la masterització de Fred Kerkovian a Nova York. L’obligació de ser algú sona com pocs discos del panorama català, que sovint perden embranzida per culpa d’una producció justeta, de la manca de recursos o de no tenir clar com han de sonar les seves cançons. “Tot estava molt pensat i a l’estudi vam fer una feina important per aconseguir bons arranjaments, i no només això sinó que aquests arranjaments sonessin al lloc just. De vegades, un problema de les bandes que volen fer pop arranjat és la sobrecàrrega, i nosaltres hem buscat per sobre de tot la precisió. El grup té una estructura clàssica i quan hi col·loquem un arranjament ho fem amb la intenció de distingir-nos de la resta. La qüestió és trobar l’equilibri entre poder defensar bé les cançons en directe i poder permetre’ns detalls instrumentals com les violes de Jordi Macaya, el trombó de Xavi Montaner i la veu de la Blanca Nuño a Sé que l’amor no durarà per sempre”.

El gust pel pop clàssic no el trobem únicament en la instrumentació del grup sinó també en l’estructura mateixa del disc. “Molts grups col·loquen les cançons més mogudes al principi i deixen l’últim tram del disc per les balades. Nosaltres ens hem volgut distanciar d’aquest efecte buscant reproduir l’estructura d’un vinil. Les onze cançons es dividirien en les cinc primeres –cara A– i les sis que vénen després –cara B–: aquesta és la gran manera de definir l’ordre d’un disc”. El resultat d’aquesta tàctica ha estat satisfactori. “Una de les coses que més ens ha sorprès ha estat que la gent no tingui un single clar del disc. Nosaltres pensàvem en dues o tres cançons, però quan el disc ha començat a sonar a la ràdio hem descobert que les cançons escollides no eren les que nosaltres hauríem escollit. Potencialment, a L’obligació de ser algú hi ha mitja dotzena de singles, i això és més de la meitat del disc... ” La facilitat amb què entren la majoria de temes de La brigada és un dels altres encerts del grup: com la bona música pop, les cançons s’enganxen a la pell de l’oient a la primera, però a mesura que es van escoltant més vegades es descobreixen detalls musicals o lletrístics que converteixen el seu debut en una de les novetats més estimulants dels últims mesos (juntament amb Amours suprêmes, de Daniel Darc, A Thousand Shark’s Teeth, de My Brightest Diamond o Set tota la vida, dels Mishima).

“Les nostres principals influències són el pop i el rock, però també ens interessen aquells grups que han sabut combinar el rock amb el country o la música folk, com els Byrds, els Buffalo Springfield, Neil Young, Phil Ochs... El grup pot arribar a sonar com si estigués fet als setantes, però a nivell melòdic i sobretot pel que fa als arranjaments de trompeta busquem el so dels seixantes anglès com els Kinks o els Love. Forever Changes és un compendi de folk, melodia pop i arranjaments espectaculars. És un dels discos que hem escoltat més”.

A simple vista, les referències de La brigada són majoritàriament angloamericanes, però la presència de mitjos temps on l’emoció hi brilla sense complexos fa pensar en el primer Joan Manuel Serrat. “Així com el rock dels 90 no ens ha marcat gens, sí que ho ha fet la Nova Cançó: els últims anys de la dècada dels 60 i els 70 són l’època gloriosa de la cançó en català. L’Ovidi Montllor d’Homenatge a Teresa o Joan Manuel Serrat han estat molt importants. El Serrat 4 és l’equivalent a l’Scott 4 d’Scott Walker encara que molta gent ho dubti. És un disc del qual ara només se’n coneixen Conillet de vellut i El meu carrer, però té sis o set temes impressionants: els arranjaments són de Ricard Miralles i els pianos del mestre Francesc Burrull, pianista de jazz vilanoví. El disc de La brigada pot recordar en alguns arranjaments el disc de Serrat –per exemple, el toc cabareter de L’experiència només és un nom– però crec que a nivell general connecta força amb La Nova Cançó, encara que vista des de la contemporaneïtat –no es tracta d’un disc revivalista en cap sentit. Les lletres de les cançons són més evocadores i literàries que les que normalment s’escolten a la ràdio”. I més pessimistes, afegiríem. A més d’enfrontar-se amb els sentiments cara a cara, les lletres del Pere ens presenten una visió desenganyada que sovint atenua gràcies a la ironia. “Si a aquestes alçades de la meva vida la visió que tinc del món és aquesta no veig cap raó per la qual hagi d’emmascarar-la. Hi ha una diferència entre rebolcar-te pel fang de la desgràcia –aquí no m’hi sento còmode– i mostrar una perspectiva pessimista de la vida des d’una certa distància. Els millors lletristes de la música pop dels últims anys han estat cínics, irònics i amb visions gens optimistes d’allò que els envolta, des de Ray Davies fins a Stephin Merritt, Neil Hannon, Scott Walker o Jacques Brel.”

Publicat a Benzina (abril del 2008)