Cabo San Roque - França Xica (G3G, 2005)

Tres anys després que es donessin a conèixer amb un debut homònim que va sorprendre a tothom, els Cabo San Roque tornen amb un disc tan atractiu com el seu predecessor i amb els ullals musicals una mica més afilats. Es titula França Xica –en honor al carrer del Poble Sec on tenen el seu local d’assaig– i és un còctel molt ben mesurat d’instruments de tot tipus que són majoritàriament construïts –o «reciclats», tal i com els hi agrada dir– per ells. Així, podem escoltar una pianoleta de nit acompanyada per un saxofon de PVC, una col·lecció de percussions fetes de capses de galeta que juguen al costat d’una berra elèctrica i un acordió de pel·lícula italiana...

Música abans del temps de les rentadores

Cada cançó és una capbussada en el seu món, únic i a la vegada conegut per tots nosaltres: «Rio Bravo (way down to...)» és un homenatge impossible a Johnny Cash i les aventures del Far West (que esdevenen nostrades gràcies a frases com «Arri tatano arri tatanet/ que fent xino xano no arribarem mai, / tres dies més al desert / i em sembla que em moro de set»); «Havaneres nº1 i nº5» és una versió molt ben trobada de la primera i cinquena gnosienne del gran Erik Satie; «Bailando con Maradona» incorpora un beat que es barreja amb una melodia que fa venir unes ganes de ballar terribles; «Acapulco ***» ens porta directament a les platges tropicals de la ciutat mexicana, i amb accent de ses illes. L’important és que totes i cadascuna de les cançons del disc ens fan venir al cap un paisatge i una història, en alguns casos molt concreta («Tio Vivo Caspolino» us fa viure un viatge en el temps i tot).

La frescor i l’espontaneïtat del seu debut es transformen a França Xica en un virtuosisme estilístic i ambiental del tot recomanable tant en disc –que s’acompanya d’un retallable amb detalls dels instruments reciclats– com en concert, on a cada cançó canvien d’instrument, però no de sentit de l’humor: aquest sempre els acompanya.

Publicat a Mau mau underground (2006)