Francesc Miralles - amor en minúscula (Amsterdam, 2010)

Ja fa deu anys que Francesc Miralles viu únicament d’escriure, i de moment, no es pot queixar: algunes de les seves noveŀles estan traduïdes a una desena d’idiomes i fa uns mesos va guanyar, amb Àlex Rovira, l’última edició del premi de novel·la Ciudad de Torrevieja, un dels més generosos econòmicament (el primer premi és de 360.000 €). “Amb L’última resposta volíem divulgar una sèrie de continguts filosòfics i científics. La novel·la té elements del thriller però també ofereix una visió de la psicologia i l’espiritualitat”, ens comenta en Francesc en un dels bars que té més a prop de casa i on el podem trobar amb certa freqüència, La Fourmi. El coautor de L’última resposta (Edicions 62/Plaza y Janés) parla dels seus llibres irradiant tranquil·litat i modèstia. Assegut davant nostre, afable i soŀlícit –allarga el braç constantment per tancar la porta del bar cada vegada que hi entra un client despistat– , ens costa imaginar-nos-el proferint una mala paraula, o enfadant-se amb algú. Potser això passa perquè ha trobat el seu lloc, i és relativament feliç: abans d’això, Miralles va començar les carreres de periodisme i filologia anglesa –que va deixar per fer filologia alemanya–, va treballar en una editorial i, després de decidir que no treballaria mai més en una oficina va començar a publicar noveŀles. “Abans d’escriure per adults vaig començar amb el que se’n diu ‘novel·la juvenil’, vaig escriure amb pseudònim –i vaig fer de negre literari– fins que la Marisa Tonezzer i la Teresa González, d’Ediciones B, em van encarregar una novel·la sobre la solitud, que és un dels temes fonamentals de la novel·la moderna. El punt de partida del llibre –que es diria amor en minúscula– era molt genèric, i durant la conversa vam descobrir que compartíem el fanatisme pels gats. És per aquest motiu que el desencadenant de la sèrie d’esdeveniments que li passen a en Samuel, protagonista de la novel·la, és precisament un gat, en Mishima”.


Amor i viatges
“Des que va sortir en castellà el 2006, aquesta novel·la s’ha traduït a nou idiomes: alemany, francès, coreà, serbi, portuguès... faltava que sortís en català, i era important, per a mi, perquè tinc lectors que tot el que han llegit meu és en català, i aquest llibre els hi faltava”. D’entre la seva producció, diversificada entre noveŀles per a un públic majoritàriament juvenil, thrillers i obres de no-ficció (El laberint de la felicitat, escrita amb Àlex Rovira, ha estat traduïda a dotze idiomes) hi ha un tipus de novel·les molt més personals, com és el cas d’amor en minúscula: “M’interessa molt la novel·la d’amor, cosa que no vol dir romàntica. L’amor és el que fa rutllar el món i desencadena moltes històries: en el moment de la seducció és quan hem de ser més enginyosos, i les converses que tenen tenen lloc llavors són molt interessants. Per altra banda, quan escric un thriller que m’han encarregat, m’agrada fer viatjar el lector per llocs on he estat. He estat a tots els llocs que apareixen als llibres –hotels, restaurants i bars: només hi ha un lloc on no he anat, i és Carrizoso, localitat de Nou Mèxic que apareix a L’última resposta”.

Publicat a Time Out Barcelona (102, 21–27 de gener del 2010)