Víctimes i botxins

La prosa de Julià de Jòdar és majestuosa i elegant, tot sovint al límit de les capacitats del lector menys pertinaç gràcies a la concatenació inclement d’idees i conclusions sobre les realitats properes, però també universals. L’ascensor que ens puja fins a casa seva ens hi fa pensar: és una caixa de fusta, forta però antiga, que ens interroga a través d’un mirall ovalat de dimensions petites d’una eficàcia borrosa, que ens remet a la primera meitat del segle XX, que no són setanta, vuitanta o noranta anys enrere sinó un abisme impossible de creuar, tan ample com la distància que separa la trilogia L’atzar i les ombres (1997-2006) de La pastoral catalana, mirada ferotge a la societat catalana d’avui a partir de diversos supervivents de la generació del maig del 68. L’ascensor puja, majestuós i elegant. És possible que els diners, ara més que mai, no siguin símbol de tenir el cap gaire equipat (esculpit, cisellat, pintat, escrit); Jòdar puja i baixa diàriament per un ascensor d’una altra època que el permet viatjar en el temps amb una naturalitat i justícia poètica que si no hagués invertit amb tant d’encert a les seves novel·les i contes podria decebre com ha fet, tan sovint, la classe burgesa.

Víctimes?
“En aquesta novel·la volia centrar-me en un personatge de segona fila, poruc però incòmode a un triple nivell: el matrimoni amb l’Erina no el satisfà, la feina de subdirector de diari tampoc, i encara menys el món que l’envolta. En Pau Garcia es queixa molt però no soluciona gaires coses”, ens diu l’escriptor, de discurs i maneres civilitzades, afables, amb el punt de distància indispensable –ben entrenat.
La rutina benestant d’en Pau i l’Erina s’esmicola quan decideixen marxar uns dies a Miami, atemorits per un somni premonitori sobre una amiga seva que hi viu des de fa anys, l’Àurea, que ens és presentada com “la dona més boja del món”, tot i que té els seus motius per estar-ne. “Ella ha estat víctima indirecta d’una situació en què no podia fer res –el naixement– i és també la víctima d’enamorar-se, anys després, del torturador Jack Gómez”, comenta Jòdar, que durant el viatge d’en Pau i l’Erina i l’estada a Miami aconsegueix posar una quantitat important de temes damunt la taula, que ens empassem a un ritme ideal (àgil però reflexiu). “Confrontant la societat occidental americana amb la nostra volia fer veure que uns i altres no som gaire diferents: la multiculturalitat, la pobresa i el desarrelament ens són comuns. Els americans, però, són capaços de crear un messies com Barack Obama que els ha de treure de l’empantanegament històric en què es troben, mentre aquí ens falta un lideratge fort: som un país petit al qual li costa molt entrar en acció i jugar-se-la”.

Entre els molts temes que tracta, Jòdar fa referència a les tortures d'Abu Graïb

Botxins
“En aquesta novel·la volia explorar els mecanismes de la tortura actual. Des del franquisme als nostres dies s’ha fet un pas subtil que lliga les tècniques d’una dictadura a les d’una democràcia. Hi ha un moment en què els països ‘democràtics’, sense adonar-se’n, es desplacen dels drets humans i fan servir procediments legitimats pel propi poder que detallen amb precisió les tortures possibles”. La novel·la recorda les atrocitats del Vietnam, però també fites més recents, com Guantánamo o Abu Ghraib, agermanades amb la metodologia d’assassins en sèrie tan coneguts com Ted Bundy o la situació de “violència física latent” que en Pau i l’Erina es troben quan han de passar pels controls de seguretat de l’aeroport JFK de Nova York. Tant el torturador com l’assassí en sèrie comparteixen una mateixa visió de les víctimes, que converteixen en “objectes corrents”, deshumanitzats. “El torturador, assassí en sèrie per llei, sap que té la garantia que no serà castigat”. Les paraules de Jòdar, mesurades però implacables, saben posar-los al lloc que els pertoca.

Publicat a Time Out Barcelona (Febrer del 2010)