Paisatges devastats

Igual que les màscares escandalitzades de James Ensor, els personatges de 'Marina', de Toni Sala esperen que passi alguna cosa

“En prosa he tocat pràcticament de tot, però el que m’exigeix més esforç és la novel·la. És una feina de resistència, molt intensa i dura”, ens diu Toni Sala, que acaba de donar a conèixer Marina, la primera novel·la que publica des del terrabastall de Rodalies, que va guanyar el Premi Sant Joan de novel·la del 2004 i el Premi Nacional de Literatura 2005. Entre Pere Marín i Rodalies van passar sis anys, els mateixos que entre Rodalies i aquesta última peça de ficció fidel a l’estil sec, incòmode i feréstec que també hem trobat al llibre de retrats humans Comelade, Casasses, Perejaume (2006) i a la dissecció paisatgístico-anímica d’Autoestop (2007).

Objectes perduts
Marina està narrada en primera persona. El protagonista és un professor que marxa uns dies a l’apartament dels afores de S’Agaró del seu germà. Ha passat un hivern difícil, en tractament psiquiàtric, fent inventari de les maneres com podria suïcidar-se. “És un personatge desorientat i en crisi, però a diferència del protagonista de Rodalies, que es dedica a fugir, aquest busca. La seva escapada és cap a la vida”. Per arribar-hi, però, Toni Sala no li posa gaire fàcil. El paisatge amb què confronta el professor és el de Sant Feliu de Guíxols, descrit de forma contundent i gens engrescadora: “Han passat vint o vint-i-cinc anys des que ha marxat del poble on va créixer. Ell hi va buscant una cosa propera però el que es troba no és el lloc idílic de la infantesa”. Sala coneix en primera persona les dues cares de Sant Feliu de Guíxols –on va néixer fa una mica més de quaranta anys–: l’estiuenca, amb els turistes i estiuejants, i la de la tardor i l’hivern, desèrtica i solitària. La novel·la passa durant els dies previs a Sant Joan. Els turistes hi tenen un paper fonamental, però també el punt decadent que Sala no defuig. “Sant Feliu té un passat riquíssim, però en algun moment va perdre el tren”. El protagonista de Marina no triga a trobar-se amb una part del passat: Imma Carenar, recepcionista de l’hotel La Gavina de S’Agaró de qui havia estat enamorat d’adolescent, i el guàrdia municipal i acordionista Oriol Torres. Amb la dona i els fills a casa, busca la manera de reviure el passat possible amb l’Imma però a través de la figura adolescent d’una turista, Gabriella. “La qüestió de la violència de les relacions eròtiques m’era molt important. A la novel·la hi ha un cas de violència molt manifesta però també n’hi ha una que és menys evident”.
El quartet de personatges es busquen incansablement –amb una angoixa que en alguns moments supera la latència general– però els costa trobar-se. L’escenari, Sant Feliu de Guíxols, però també el mar, els boscos i els penya-segats del voltant, exterioritzen la racionalitat i l’instint que bull en cadascun d’ells. “M’ha estat molt difícil, ambientar la novel·la a Sant Feliu, perquè m’és un lloc molt conegut i tenia por de donar una nota falsa, però també perquè la gran literatura paisatgística del segle XX en català bàsicament és de la Costa Brava. Joan Maragall teoritza sobre el paisatge d’aquí, i Joaquim Ruyra i Víctor Català hi ambienten la seva obra. Després d’ells, l’altre gran paisatgista és Pla, que quan parla de Blanes en una de les seves guies fa referència a Ruyra: ‘No en puc dir res’, escriu, ‘perquè Ruyra ja el va devastar, aquest paisatge’. No podia evitar pensar en la tradició prèvia, i en aquest cas els precedents eren molt importants”.

Publicat a Time Out Barcelona (febrer del 2010)