Joan-Lluís Lluís - Xocolata desfeta

És impossible sorprendre l’escriptor Joan-Lluís Lluís estilísticament, ara per ara. Xocolata desfeta, el seu nou llibre, presenta 123 maneres diferents d’explicar una narració amb prou feines de vint línies, i a més se n’ha sortit amb mèrit, sense avorrir gens ni mica –tot al contrari–: entretenint-nos i encomanant-nos les ganes de jugar amb les paraules que l’han motivat a embolicar-se en aquest viatge. “Era un repte personal, aquest llibre, i m’hi he passat nou mesos treballant-hi molt intensament. A diferència de les noveŀles, que necessito fer reposar cada cert temps, m’he passat moltes nits fins molt tard per aconseguir el que volia. He de dir que tots els reptes que m’he plantejat he pogut acabar-los, encara que n’hi hagi hagut algun que ha estat en coma durant algunes setmanes”.


Jocs i homenatges
L’escriptor nord-català s’ha tret de sobre el pessimisme d’enterramorts de les seves dues últimes noveŀles, El dia de l’ós (2004) i Aiguafang (2008) prenent com a punt de partida inicial la superació dels 99 experiments que Raymond Queneau (1903–1976) es va plantejar a Exercices de style (1947) i tenint molt al cap les desaparicions vocàliques que Georges Perec (1936–1982) va fer realitat a La disparition (1969) i Les revenentes (1972). As ampassabla sarprandra l’ascraptar Jaan-Llaás Llaás. Ni estilísticament ni de cap manera: quan arribem a la xocolateria del carrer Petritxol –escenari del microrelat, i per extensió, de les 123 variacions– ens contesta les preguntes sense cap problema, com si fos capaç de predir-les, i fins i tot té una resposta enginyosa pel fet de portar corbata: “Abans de fer aquest llibre no me n’havia posat mai. Me’n vaig comprar una expressament, i vaig decidir que tot el que fes en relació al llibre ho faria també amb corbata”. Era la primera vegada que Lluís convertia la forma de vestir en un altre exercici d’estil (o d’espill, com escriu a la coberta del llibre). “Xocolata desfeta és un seguit de microexperimentacions fetes no per caprici sinó perquè volia estudiar a fons la llengua catalana. He après i utilitzat tota mena d’arcaïsmes, dialectalismes i negologismes, fins i tot n’he inventat algun. L’únic que m’he prohibit ha estat fer servir castellanismes, que tot i que en alguns casos m’haguessin estat fàcils d’utilitzar, no són propis, en mi”. La feina ha estat lingüística però també molt imaginativa: en algun dels exercicis, els personatges apareixen transformats en superherois, vampirs o extraterrestres, són entrevistats, teatralitzen l’acció i fins i tot són explicats per corresponsals de TV3 tan poc comuns com Josep Piqué. Hi ha un nombre important d’homenatges pictòrics –on es transmeten les particularitats dels estils de Miró, Chagall o Barceló– poètics (J.V. Foix, Enric Casasses, Ausiàs March…) i narratius (el dietarisme de Josep Pla). “Els homenatges els vaig fer en una doble faceta: perquè tots ells eren escriptors força mitificats, però també perquè em sembla saludable esquitxar una mica les estàtues. És una manera de fer-les més properes”.

L'escriptor fotografiat mentre visitava Prats de Molló l'any 2005

Publicat a Time Out Barcelona (104, 4–10 de febrer del 2010)