Josep Piera - Francesc de Borja, el duc sant (Edicions 62, 2009)

“Aquest últim llibre meu vol ser una reivindicació del gènere clàssic ‘vida’, on s’explicava la biografia d’un personatge en forma de relat. El que s’hi llegeix és veraç, però s’explica en forma de narració –per tant, s’allunya dels llibres biogràfics que es fan actualment”. Josep Piera ha dedicat els últims tres anys a submergir-se “intensament i profunda” en la trajectòria vital de Francesc de Borja (Gandia, 1510–Roma, 1572). Besnét del papa Alexandre II, nom que va adoptar Roderic Llançol i de Borja (Xàtiva, 1431–Roma, 1503) quan va arribar al punt més alt de la cúria romana, Francesc de Borja es va retirar a Gandia a partir de la mort del seu pare l’any 1542 i es va convertir en un dels jesuïtes més iŀlustres. “Al diari que escriu al final de la seva vida parla de desig amorós i moridor. Això només ho pot sentir algú amb ànima de poeta”.

Sant Francesc de Borja, vist per Alonso Cano (1601–1667)

Divulgador de l’obra de Santa Teresa de Jesús i amic de Garcilaso de la Vega, Francesc de Borja coneixia de prop l’obra d’Ausiàs March (Gandia, 1400–València, 1459), poeta que Piera va convertir en protagonista de la seva primera biografia, Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (Edicions 62, 2001). “Les vides de March i Francesc de Borja no s’assemblen ni pruna, però en tots dos casos m’he trobat amb personatges molt literaris i d’altura. Em vaig apropar a March atret per la biografia que no sortia als seus versos. Amb Borja la fascinació va ser gradual: la seva vida m’ha acabat fascinant, sobretot per tot el que li va passant i per com els fets el condueixen cap a la universalitat que actualment té la seva figura”. El 2010 és el cinquè centenari del seu naixement, i l’aparició del llibre coincideix amb el paquet d’actes que se celebraran al llarg de l’any, entre els que destaca un espectacle concebut a mitges per Jordi Savall i el mateix Piera.

Viatge cap a un món millor
“En Francesc de Borja, la mort no és res més que un trànsit cap a l’altra vida: és un viatge cap a un món millor, perd la part més dramàtica, que és l’extinció definitiva”, ens comenta l’autor, després que li haguem preguntat pel pessimisme –i alhora energia vital– que es desprenia d’un dels seus llibres de viatges més lluminosos i alhora esgarrifants, A Jerusalem (Edicions 62, 2005). “Ara, la vida és més important que mai abans, perquè ningú no té la clarividència que existeixi res, quan ens morim. A l’època en què vaig escriure A Jerusalem, la sensació de decadència personal i global era tremenda. Al llibre hi surt l’atemptat de l’11 de setembre del 2001, moment en què degut a l’hecatombe perfecta, que dirien els clàssics, comença el segle XXI, el món nou, després d’un interregne fantàstic que havia començat amb la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. Durant un temps sense temps em va semblar que era el principi del fi…” Per sort, Piera es va recuperar per escriure la primera part de les seves memòries, Puta postguerra (Edicions 62, 2007), que té la intenció de reprendre d’aquí un temps. “Ara em cal ‘desemborjar-me’. Encara el porto dins meu i podria escriure tres llibres més sobre ell, però no ho faré: és hora de passar pàgina”.

Publicat a Time Out Barcelona (101, 14–20 de gener del 2010)