Princesa Safo - El tutú

El tutú ho capgira tot amb gràcia i sense mètode, com un cérvol de Kippenberger

L’elecció d’un pseudònim, a més de complicada –es tracta de trobar una etiqueta amb la qual un se senti identificat– amaga, en un percentatge de casos força elevat, un extra de significat, un petit missatge en clau. El cas de Princesa Safo, que va signar Le tutu. Moeurs fin de siècle (1891) parodia la poeta de Lesbos. Convertida, amb el pas dels segles, en símbol de ‘l’amor entre dones’, el responsable d’El tutú pren Safo (650/610–580 a.C.) com a màscara irrompible (120 anys després de la publicació seguim sense conèixer-ne la identitat). La motivació és senzilla: la quantitat d’incorreccions i subversions morals que omplen la novel·la justifiquen que l’autor/a lliurés el manuscrit a l’editor, Léon Genonceaux, amb la condició que el seu nom veritable no aparegués enlloc. Genonceaux, que havia editat Reliquaire, el primer poemari de Rimbaud i l’edició que va popularitzar Les chants de Maldoror de Lautréamont, va haver de fugir de París pocs mesos després d’editar Le tutu, de la qual no se’n sap pràcticament res fins l’any 1966, gràcies a un article a La quinzaine littéraire de l’escriptor patafísic Pascal Pia (1903–1979). Quan s’editi uns anys després –després d’haver passat per totes les tempestes avantguardistes de la primera meitat del XX, per Boris Vian, Roland Barthes, Jacques Lacan i fins i tot per la nouvelle vague cinematogràfica– Le tutu aconseguirà convertir-se en novel·la de culte. I és que amb l’excepció d’un primer capítol que camufla el que vindrà després, l’artefacte narratiu que la novel·la planteja és revolucionari, i tècniques estilístiques a banda –els mèrits no són pocs– la gran virtut i iconoclàstia del text escrit per aquesta falsa princesa és l’humor. Gargantua i Pantagruel, de Rabelais , Jacques el fatalista, de Diderot i Càndid, de Voltaire, són tres dels llibres que ens vénen al cap mentre llegíem El tutú, traduït per primera vegada al castellà i presentat brevíssimament per Juan Goytisolo.

La partitura divina d'El tutú

Irreverència i deposicions
La novel·la ens presenta un personatge ric i extravagant, Mauri de Noirof, una matinada plujosa, sortint d’un lloc que l’ha deixat ben trasbalsat, un prostíbul, on justament ha descobert què era allò que quedava més enllà de la castedat. L’acció pèlvica no fa que en la ment esbojarrada i oblidadissa de Mauri s’esdevingui cap mena de canvi: igual que la seva mare, inverteix diners en projectes absurds que requereixen molts diners i pensa en trobar una candidata ideal per casar-s’hi. Després d’uns quants diàlegs i situacions espaterrants, el petit dels Noirof escull Hermine Israël, que a més de tenir molts diners pesa uns quants quilos de més i calma el mal de queixal ingerint quantitats importants de conyac, chartreuse i qualsevol tipus de licor que li vagi parar a les mans. El tutú és una novel·la d’aventures on els diàlegs enginyosos sintetitzen les poques accions que els personatges protagonitzen. És una novel·la d’amor, però sense culminació física. És esplèndidament exagerada, però alhora propera, còmoda de llegir, divertida –molt divertida– i amb una quantitat important de referències escatològiques (divines i físiques).

Publicat a Time Out Barcelona (4–10 de febrer del 2010)