Punk de joguina

Un dimarts a la nit, mentre estic buscant on para el carrer de la França Xica per poder anar a entrevistar els Cabo San Roque, algú que em coneix molt bé posa els ulls en blanc i em diu: «La França Xica! Mal lloc, home... Mira que t’agrada buscar-te problemes, ¿eh?». Obedient i silenciosa, la guia de Barcelona m’indica minuts més tard que m’he de desplaçar fins al Poble Sec i enfilar-me uns quants carrers. A l’endemà ho faig, una mica atemorit per l’advertiment del dia abans. A les onze i cinc del matí en Ramon Garriga m’obre la porta del local d’assaig i reciclatge d’instruments. «Hem d’anar fins al fons de tot. Compartim el local amb un jardiner i una pintora...» Uns quants metres més enllà hi ha en Roger Aixut, en Pepe Seguí i la Laia Torrents, tres membres més del grup (falten Núria Carrera, Carles Martínez-Almoyna i Alberto Mezquíriz) que s’acompanyen d’alguna de les creacions de fusta, llauna i materials molt diversos de les quals n’aconsegueixen treure música –i de la bona. «Anem a fer un cafè?», em demana un d’ells. Però abans m’ensenyen el taller on en Roger fa de luthier pacientment i l’estudi on han enregistrat dues de les cançons del seu disc França Xica (G3G records, 2005).

«Ja fa un parell d’anys que estem en aquest local, que és molt més gran que l’anterior i ens dóna més llibertats i ens permet acceptar encàrrecs que ens interessen, com el disc infantil Contes de tots els colors (Tantàgora, 2006) que acaba de ser publicat i pel qual hem fet un minut de música per cadascuna de les narracions», em comença a explicar el Roger, però les seves paraules de seguida són matisades per algun dels altres membres del grup, una mica de la mateixa manera que passa amb la seva música, que sovint comença amb un o dos instruments i es va fent més i més gran fins que arriba al seu màxim esplendor. Llavors, com tot ésser vivent, només li queda desaparèixer –que és el que fa la Laia, que se’n va abans que sortim del local.

De camí cap al bar en Roger m’explica d’on surt el nom del carrer: «Aquí hi treballaven i hi vivien els enginyers francesos quan es va celebrar l’exposició universal de 1929». «És sobretot conegut per això però també perquè hi ha un meublé força transitat», afegeix en Ramon. I va ser un nom gaire difícil de trobar a l’hora de titular el disc? «La veritat és que no. Tots vam estar d’acord de seguida» (Pepe) «És que a Cabo sempre intentem prendre les decisions per consens» (Ramon) «Sí: per això, amb el primer disc, com que no acabàvem d’estar d’acord amb cap dels títols proposats al final ho vam deixar estar. D’aquí que el nostre debut es digui Cabo San Roque...» (Roger). Quan els hi comento que el so del nou disc em sembla més afilat que en l’anterior hi estan d’acord: «Som conscients que musicalment ens hem anat endurint. No ens agrada massa que ens considerin com a simple anècdota i com a grup original, i amb aquest disc segurament hem superat aquest nivell» (Ramon). «La nostra música té un rerefons punk que no es pot oblidar: toquem amb instruments no versàtils dels quals n’ignorem la tècnica» (Roger). «A més, la nostra actitud dalt de l’escenari consisteix en convertir el nostre ordre en un caos sonor que faci pensar a la gent: això deu ser molt fàcil de tocar» (Pepe). Llavors em ve al cap una imatge del seu local d’assaig, aparentment desordenat. «Nosaltres sabem on és cada cosa, igual que quan toquem una cançó», aclareix en Ramon, que deixa amablement que en Roger i en Pepe m’expliquin com neix una cançó dels Cabo San Roque. Els set membres van provant coses amb algun dels molts instruments que viuen al local fins que algú s’apunta a complementar un so que li ha agradat. Si poden transmetre als altres membres del grup la «pel·lícula» que els hi ha vingut al cap en escoltar aquella melodia, la pilota sonora es va fent gran i pot acabar-se convertint en «Acapulco» o «El joc de les cadires». Amb aquesta manera tan particular de donar llum –musicalment parlant– no m’estranya gens que a «20% de poliamida» parlin de la pèrdua d’una cançó.

Publicat a Mondosonoro (2006)