Craig Clevenger - Manual del contorsionista (Alpha Decay, 2009)

Manual del contorsionista, primera de les dues noveŀles que Craig Clevenger (Dallas, 1964) ha publicat fins ara, comença amb l’enumeració de les sis sobredosis amb diversos analgèsics que en un lapse de dos anys han portat el protagonista, John Dolan Vincent, a l’hospital. L’afició principal de John no és tastar totes les combinacions disponibles de codeïna, oxicodona, petidina i paracetamol, sinó el canvi constant d’identitat. “De petit vaig veure un paio a la televisió que doblegava el cos i es retorçava fins que es quedava fet un cabdell a dins d’una capsa de la mida d’un sarró. S’hi va quedar dues hores, com si no li calgués respirar”.

John, que en la situació present es fa dir Daniel Fletcher, se sent identificat amb la figura del contorsionista, perquè el procés de creació d’una nova identitat passa per metamorfosis diverses, no únicament la nominal sinó, sobretot, les diverses burocràcies familiars, laborals i bancàries que cal inventar-se de forma versemblant per poder seguir fent empassant les seves mentides a personatges com el psiquiatre que se l’estudia durant l’estada al Queen of Angels Hollywood Presbyterian Hospital on John/Daniel ha anat a parar després de l’últim abús de fàrmacs, aquesta vegada de carisoprodol. A partir d’una sèrie de converses amb el doctor, combinades amb flashbacks contundents, sempre a un ritme accelerat –frase curta, diàlegs directes i plens de revolts inesperats–, anem coneixent de forma molt dosificada els motius pels quals John Dolan Vincent necessita reinventar-se contínuament: hi acabem trobant un personatge intel·ligent, amb un talent insòlit per les matemàtiques, amb una parella que també té doble nom, que fuig d’un passat ple d’equívocs.

‘Neo-noir meets Freud’
Des de l’aparició de Manual del contorsionista l’any 2002, les obres de Clevenger han estat catalogades de thrillers punk i de neonoir, mutacions de la novel·la negra que actualitzen, distorsionen i amplien alguns dels clixés fonamentals del gènere (l’antiheroi en una situació límit, els baixos fons de la societat, la brutícia ambiental i moral, els esclats de violència).
Clevenger destaca, entre les seves influències, a James Ellroy, Jim Thompson, James M. Cain i algun clàssic com Edgar A. Poe i Italo Calvino; hi podríem afegir Chuck Palahniuk, Bret Easton Ellis i –per sinèrgia mèdica– Josh Bazell. “Res del que escric és autobiogràfic”, ha declarat. “A l’ordinador hi tinc enganxada una nota on hi ha escrit: ‘Aquest és l’últim llibre que escriuràs’. No és res que faci servir per motivar-me. Tinc clar que no tinc cap carrera: el que tinc al cap és únicament una última novel·la, per tant, me n’he de sortir tan bé com pugui”.

Publicat a Time Out Barcelona (101, 14–20 de gener del 2010)