Objectes amb ànima i ànimes virtuals

Benjamin i la producció incansable de papers

Si el filòsof Walter Benjamin hagués coincidit en espai i temps amb la publicació de l’última edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, hagués aixecat les mans cap al cel, desesperat, quan hagués llegit la definició de coŀleccionisme, que és condensada en tres paraules, fredes i metàŀliques com un bisturí esterilitzat: “Afecció a coŀleccionar”. El proper acte de Benjamin hagués estat, probablement, fer arribar el seu article Desempaqueto la biblioteca: discurs sobre el col·leccionisme al despatx d’algun dels cirurgians de la llengua (no podem aventurar cap reacció per part d’ells: els procediments filològics s’escapen del nostre enteniment).

Papers de taronja

Com és possible que aquesta simple “afecció a coŀleccionar” hagi sacsejat inteŀlectes tan ben equipats com els de Vladimir Nabokov, Ernst Jünger o el mateix Benjamin, que han perdut hores i hores mirant de completar els trenca-closques imaginaris que s’anaven reconfigurant i ampliant a mesura que els seus inventaris predilectes creixien? La primera de les exposicions que l’Arts Santa Mònica ha inaugurat vol reflexionar sobre el coŀleccionista, personatge enèrgic, apassionat i amb un esperit un punt usurer, que Honoré de Balzac va retratar minuciosament en una de les seves darreres obres, El cosí Pons. A La col·lecció de col·leccions de Guy Selz, ubicada a l’Espai Arxiu, hi veiem una petita part dels 30.000 objectes que formen la col·lecció de Françoise i Guy Selz, de la qual els seus fills Philippe i Dorothée n’han donat una part al Museu del Joguet de Catalunya.

Ni classificacions ni metodisme
Guy Selz va néixer a París l’any 1901, i vint-i quatre anys més tard, quan ja havia decidit que la seva relació amb l’art no seria precisament creativa, va començar la seva primera adquisició amb voluntat coŀleccionista: els embolcalls de paper de les taronges procedents d’Espanya. A partir d’aquí, Selz va compaginar la seva activitat periodística (Marie-Claire, 1937-1939, i Elle, 1946-1968) amb l’acumulació de tota mena d’objectes com imatgeria religiosa procedent de llocs molt diversos –amb una especial predilecció per Mèxic–, petites gàbies d’ocells franceses, màscares de carnaval, figures de terra cuita peruanes, joguines japoneses, nines eròtiques de roba, tapes de capses de camembert –i fins i tot una reproducció de plàstic del popular formatge capacitada per fer música–, orinals procedents de la Xina, França i Anglaterra i guardioles de tota mena (en devia necessitar, si volia estalviar per seguir ampliant les seves coŀleccions).

És hora de jugar...

L’any 1932 l’esperit aventurer de Selz el va portar a obrir un bar a Eivissa, Es Migjorn, que els quatre anys que va estar obert va convertir-se en un dels punts de referència de l’illa, per on hi van passar alguns dels seus coneguts: Raymond Queneau, Pierre Drieu La Rochelle, Gisèle Freund, Jacques Prevert... i, hélas!, Walter Benjamin. Interessat també per l’art popular de les Balears, la mostra del Santa Mònica també ens presenta uns quants siurells mallorquins, descrits més extensament al DIEC: “Xiulet fet de terrissa, amb formes que imiten animals i altres figures i decorat amb colors vius sobre fons blanc, propi de Mallorca”.

Subjectes simulats
Ricard Mas, comissari de Societats virtuals, que ocuparà l’espai Anella durant els propers dos mesos i mig, apareix als llocs gairebé sempre en silenci. Les seves ulleres rodones, gorra, samarreta i texans recorden les ficcions plenes d’adolescents de principis dels vuitanta. Mas és un holograma a estones palpable que s’interessa per “les palpitacions del nostre temps”, siguin orsianes o virtuals. “Allò que anomenem societats virtuals no és res més que una expressió lingüística vaga, referent a un conjunt de tecnologies que fa possible situacions de ‘temps real’ bidireccionals, massives, retroalimentables i hipercomplexes en els codis emprats”, escriu Mas a la presentació d’aquest trajecte dividit en quatre grans apartats.

Al primer s’hi aborda el naixement dels jocs de guerra a la Prússia del primer terç del segle XIX: resseguim la mecànica inicial fins al joc de rol i la seva translació al joc de rol massiu en línia. El segon apartat estudia el concepte d’avatar i la seva implantació als videojocs i el tercer vol analitzar els multiversos socials, parant una especial atenció als Massively multiplayer online role-playing game (MMORPG). Societats virtuals acaba la seva proposta referint-se a la influència dels mons virtuals en el món físic. Les intencions de Mas passaven per “mostrar un fenomen, un llenguatge amb codis rics i complexos, que està tenint lloc a escala global i que actua de mirall d’una sèrie de fenòmens i narratives socials”. Ho aconseguirà?

Publicat a Time Out Barcelona (103, 28 de gener–3 de febrer)