Lady Vargas a Suècia (o bé l'escopeta nacional)

Fa dècades que Mario Vargas Llosa elabora discursos –novel·lístics, assagístics i teatralitzants–: controla l’anàfora i la pausa dramàtica amb majestuositat; sap col·locar els adjectius amb l’energia justa del bon orador; fins i tot fa un glop d’aigua quan toca amb els ulls fixos en un horitzó difícil de precisar. És aquest Vargas Llosa solemne i segur de si mateix el que ha pujat a la tribuna de l’Acadèmia Sueca d’Estocolm, disposat a pronunciar el discurs de recepció del premi Nobel de literatura 2010.


El jurat d’enguany ha volgut recompensar una obra que “cartografia les estructures del poder i les imatges plenes de mordacitat de la resistència individual, la revolta i la derrota”, i l’autor peruà no ha defugit els dos eixos de la recompensa acadèmica: ha elogiat la democràcia liberal (que representa “tot allò que ens ha anat traient de la vida feral i ens ha apropat a la preciosa i perfecta vida que fingeix la literatura”) i ha carregat contra els règims dictatorials i el fanatisme terrorista. Abans, però, s’ha centrat en allò que “fa natural el que és extraordinari i fa extraordinari el que és natural, dissipa el caos, embelleix el que és lleig, eternitza l’instant i fa de la mort un espectacle passatger”: la literatura.
El discurs de Vargas Llosa, Elogi de la lectura i la ficció, ha començat recordant “el més important” que li ha passat mai, “aprendre a llegir als cinc anys”. Les aventures del capità Nemo, de d’Artagnan i els tres mosqueters i de les peripècies de Jean Valjean –personatge principal d’Els miserables, de Victor Hugo– li han permès “convertir el somni en vida i la vida en somni”. El camí per arribar a construir les primeres ficcions –que més endavant creixerien fins a dimensions mastodòntiques, cas de La ciudad y los perros (1963) i Conversación en La Catedral (1969)– no ha estat fàcil: “Quan es transformaven en paraules, els projectes es marcien només entrar en contacte amb el paper i les idees i les imatges defallien”. L’únic antídot que Vargas Llosa va trobar va ser la lectura: “Per sort tenia els mestres de qui podia aprendre i seguir-ne l’exemple”. De Flaubert en va treure que “el talent és una disciplina tenaç i una llarga paciència”. Faulkner li va ensenyar “que és la forma –l’escriptura i l’estructura– allò que fa créixer o empetiteix els temes”. Martorell, Cervantes, Balzac i Tolstoi –entre d’altres– li van fer veure que “el número i l’ambició són tan importants en una novel·la com la destresa estilística i l’estratègia narrativa”. La lliçó que va treure de Sartre va ser que “les paraules són actes” i “poden canviar el curs de la història”. Albert Camus i George Orwell li van fer veure que “una literatura sense moral és inhumana”. André Malraux, per últim, va ajudar-lo a descobrir la vigència “de l’heroïsme i l’èpica, tan actuals com en el temps dels argonautes, l’Odissea i la Ilíada”.

El risc d’imaginar
Després de la captatio inicial, on tècnica, disciplina, política, moral i èpica s’han encavallat harmònicament, Vargas Llosa ha entrat en matèria: “Sense les ficcions seríem menys conscients de la importància de la llibertat perquè la vida pugui ser viscuda i de l’infern en què es converteix quan és trepitjada per un tirà, una ideologia o una religió”.
Els règims autoritaris i dictatorials –contra els quals l’autor ha carregat– fan ús de la censura per “reprimir la conducta” i “vigilen amb suspicàcia els escriptors independents”. Vargas Llosa ha mostrat el convenciment que “els fabuladors, quan inventen històries, propaguen la insatisfacció i mostren que el món està mal fet, que la vida de la fantasia és més rica que la de la rutina quotidiana”. La literatura no és únicament capaç de “sumir-nos en el somni de la bellesa i la felicitat” sinó que ens “alerta contra qualsevol forma d’opressió”: és aquesta, la força i el perill de construir històries, que en el cas de Vargas Llosa va començar fa mig segle amb Los jefes (1959) i arriba fins a l’actualitat més estricta amb la publicació de El sueño del celta (2010), novel·lització de la vida de Roger Casement, cònsul britànic que va fer públiques les atrocitats del colonialisme al Congo belga a finals del segle XIX i va ser executat l’any 1916 per haver defensat la causa nacionalista irlandesa.

Mario Vargas Llosa, enfadant-se

Nacionalisme i patriotisme
Durant el discurs, el premi Nobel de Literatura no ha oblidat la temporada que va passar a la “seva estimada Barcelona” per enllaçar la situació de la ciutat de principis de la dècada dels 70 –amb una dictadura que ja era “un fòssil en descomposició”– amb el panorama espanyol actual. “Tant de bo que els nacionalismes, plaga incurable del món modern i també d’Espanya, no espatllin aquesta història feliç”. Una història que va començar amb la transició i que, segons Vargas Llosa, va permetre passar “de l’autoritarisme a la llibertat, del subdesenvolupament a la prosperitat, d’una societat de contrastos econòmics i desigualtats tercermundistes a una país de classes mitjanes”. Després d’elogiar “l’adopció de la cultura democràtica”, les paraules de Vargas Llosa han tornat cap a les aigües turbulentes de la identitat nacional: “Detesto tota manifestació de nacionalisme, ideologia–o, més aviat, religió– provinciana, de poca volada, excloent, que retalla l’horitzó intel·lectual i camufla prejucidis ètnics i racistes quan converteix en valor suprem, en privilegi moral i ontològic, la circumstància fortuïta del lloc de naixement”.
Vargas Llosa ha contraposat el nacionalisme –“el rebuig de l’altre, sempre llavor de violència”– amb el patriotisme, “sentiment sa i generós, d’amor a la terra on s’ha nascut, on han viscut els avantpassats i s’han forjat els primers somnis, paisatge familiar de geografies, éssers estimats i ocurrències que es converteixen en fites de la memòria i escuts contra la soledat”. Després d’aquesta última lloança, el discurs del Nobel s’ha endinsat en la crònica sentimental: el país, la família, i l’elogi a la seva dona Patricia han estat a punt de fer descarrilar el seu capteniment inflexible i programàtic, i durant uns instants –efímers però densos– l’emoció ha enterbolit la veu de l’autor de Los cachorros (1967).

The friendly ghost

“Tornem a la literatura”
Un cop feta l’arenga antinacionalista i la crítica al fanatisme i el terrorisme suïcida, “espècie antiga convençuda que el paradís es guanya matant, que la sang dels innocents neteja les ofenses col·lectives, corregeix les injustícies i imposa la veritat sobre les falses creences”, Vargas Llosa s’ha decidit a tornar a la literatura. “La literatura es va convertir en una manera de resistir l’adversitat, de protestar, de rebel·lar-me, d’escapar de tot allò intolerable, la meva raó de viure”. L’escriptor ha fet memòria del vertigen de gestar una novel·la, ha dedicat uns minuts al teatre – “una altra de les formes excelses de la creació”– i, finalment, s’ha encaminat cap a l’elogi definitiu d’haver dedicat tota una vida a la ficció: “No hi ha cap altra cosa que hagi sembrat tanta inquietud ni remogut tant la imaginació i els desitjos com aquesta vida de mentides que afegim a la que ja tenim gràcies a la literatura per protagonitzar les grans aventures, les grans passions, que la vida veritable mai no ens donarà”. El Nobel ha culminat el discurs fent-nos saber la recepta per derrotar “el corc del temps i de fer possible l’impossible”: “Seguir somiant, llegint i escrivint”.

© Jordi Nopca, ARA (8 de desembre del 2010)