Cruspir-se el lloro

Vides seques comença amb un paisatge desolat –dues taques verdes concentrades en una extensió de terreny vermellosa– i una família que s’hi arrossega. “Aquells infeliços havien caminat tot el sant dia, estaven mig morts i tenien gana”, escriu Graciliano Ramos de Oliveira (1892–1953). En té prou amb un paràgraf per delimitar la seva aposta estilística: eixuta i directa, però esquitxada de colors; urgent i, tot i això, amb una capacitat meritòria per dosificar els esforços, igual que Fabiano, el pare de família patidor i tarambana que protagonitza la novel·la.
Vides seques ens situa en algun punt del nord-est del Brasil. Llegim l’agonia d’un pare, una mare, dos fills i el seu gos per trobar un lloc on poder descansar una mica. Ja al primer capítol han arribat a l’extrem de cruspir-se el lloro que els acompanyava: el final es podria precipitar ràpidament, però Ramos sap com administrar les desgràcies de la família de pagerols i aconsegueix que el lector pateixi amb ells i per ells, que desitgi la seva supervivència tot i comprovar, pàgina rere pàgina, que la seva condemna és inexorable.


El modernisme brasiler
La renovació literària artística i literària europea de principis del segle XX –el modernisme, Jugendstil, art nouveau o style 1900– van arribar a Brasil amb dues dècades de retard. El modernismo brasileiro buscava la confrontació amb l’art anterior a partir de la defensa de la novetat, la velocitat i la irreverència. Després d’una primera fase rebentaire (1922–1930) les premisses modernistes van influir en una segona generació d’escriptors encara ara massa poc coneguts. És en aquesta segona onada modernista brasilera (1930–1945) que creix, alta i ferotge –com un mandacaru o un xiquexique– l’obra narrativa de Graciliano Ramos, integrada per una quinzena de referències, entre les quals hi tenim Angústia (1936), Insônia (1947) i Vides seques (1938).


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (146, desembre del 2010)