Caramels i cançons

És probable que d’aquí uns anys Jens Lekman comenci a ser considerat –igual que ho és David Lynch en cinema o Josep Pla en literatura– tot un gènere en música pop. Té 26 anys, una seixantena de cançons publicades i piles i més piles de material inèdit que piquen d’un cantó i d’un altre (de la felicitat convertida en música; de l’esperit dels crooners de debò; de les virtuts de ser multiinstrumentista; dels samples digestius i ben trobats) per construir un món propi que transmet a través de multitud d’EP’s, singles, i compilacions diverses.

«De com i quan vaig començar a escriure cançons en recordo poques coses. Sé que vaig formar part d’un grup on jo feia de baixista. Ens dèiem Genocide sense saber què volia dir, i fèiem molt males cançons. Recordo que vam arribar a tocar en una església el dia després que es commemorés l’Holocaust, i quan vam acabar tothom ens preguntava pels motius d’haver escollit aquest nom», ens explica en Jens hores abans de fer un concert memorable en el marc del festival vilanoví Faraday, que aquest any ha arribat a la seva quarta edició en molt bona forma. «Les primeres gravacions que tinc de cançons pròpies es remunten a l’any 1986 [és a dir, quan Lekman tenia només 5 anys]. N’he tret algun sample que he fet servir, per exemple, a Boisa-Bis-O-Boisa, cançó que només es pot trobar en una compilació japonesa, Rallye Cloak 2: Swim Sweet Swedish». No va ser fins deu anys després que en Jens va començar a escriure música compulsivament. «Una de les raons que em va portar a prendre’m la música com un joc molt seriós va ser que el meu pare tenia a casa una bona gravadora de cassette –l’herència d’haver treballat en una emissora de ràdio durant una temporada. La gran virtut de la gravadora era que s’hi podien fer overdubs: podia enregistrar primer una pista de guitarra, després la veu i afegir-hi un violí, si em venia de gust». Definitivament, la construcció casolana però plena d’overdubs de cançons com Pocketful of Money o Mapleleaves van permetre que Jens Lekman no se centrés exclusivament en treballar un o dos instruments. En un principi, però, només semblava disposat a cantar en anglès, llengua en què la majoria de suecs són totalment competents (ell, a més, exhibeix un accent americà semblant al de la noruega Hanne Hukkelberg). «Quan era adolescent, si cantaves en suec ja quedaves inscrit en un gènere concret, i això jo no ho volia. Tot i això, fa cinc o sis anys, a Suècia –però sobretot a Göteborg, ciutat d’on sóc– va tenir lloc un canvi important: de cop i volta, ni els grups ni el públic es fixaven tant en el Regne Unit com en el propi país, del qual començaven a acceptar-ne els avantatges però sobretot les misèries. Göteborg era considerada la capital del mal gust: s’hi feien grans festes, tothom menjava marisc i pixava per terra. Sorprenentment, d’allà n’han sortit músics nous molt interessants, com The Knife o El Perro del Mar».

El perro del mar: nom estrany i mirada severa

Una de les particularitats de Lekman és la dispersió física (i conceptual) de tot allò que escriu. Els dos elapés que ha publicat, When I said I Wanted to Be Your Dog i Oh You’re So Silent Jens agrupen singles i EP’s molt variats que fan de les seves audicions experiències molt variades que, no obstant això, tenen en comú la seva veu poderosa i un univers líric en expansió constant, que s’atura en el somieig angelical de Tram #7 to Heaven o en l’evocació festiva de A Sweet Summernight On Hammer Hill, entre moltes altres estacions sempre interessants de descobrir. «Quan escric música sempre penso en cançons en concret, mai en discos, per això a vegades no encaixen, una darrera l’altra. Per a mi cada cançó té un nucli únic que no pot ser cap altre. Aquesta és la màxima llibertat a la qual puc aspirar: trobar precisament allò que caracteritza la cançó que estic escrivint». Últimament, però, en Jens reconeix que els seus interessos han canviat lleugerament: «Abans em llevava i volia escriure una cançó, i a l’endemà una altra, però eren totalment diferents. Era com un nen en una botiga de caramels, que podia triar i menjar-se el que volgués. Actualment intento escriure d’una forma més cohesionada, seguir una mateixa línia, que és la impressió que m’ha donat avui quan escoltava el nou disc a la platja». Encara sense títol, l’elapé de Lekman previst per finals d’any recollirà –com ja ens té acostumats– joies només disponibles en EP (The Opposite of Hallelujah) o singles (Friday Night at the Drive-In Bingo) que han estat «escrites i enregistrades en moments molt diversos» al llarg dels últims dos anys. Per aquells que no en tinguin prou, properament apareixerà chez Rough Trade un EP de versions d’Arthur Russell (1952–1992) on Lekman s’atreveix a refer «Little Lost», i també una compilació sobre menjar on ens explica com coure el pa (The Food Compilation, vol. 3), a més d’un EP que té com a títol provisional The Linguistic EP en què farà versions en llengües que no coneix. De moment, ens ha parlat amb molt d’entusiasme de Brossa d’ahir, de Pep Laguarda i Tapineria...

Publicat a Benzina (setembre del 2007)