Els últims dies de Burroughs

Qui vivra verra, llegim una i altra vegada a Últimes paraules, dietari que William S. Burroughs va escriure entre el 14 de novembre de 1996 i el 29 de juliol de 1997, tres dies abans de morir d’aturada cardíaca. El llibre, editat pel marmessor del llegat de l’escriptor, James Grauerholz, comença parlant amb desesperació de la mort de la gata Calico i acaba preguntant-se pel significat de la paraula amor: “Què és això? El calmant més natural que hi ha”, una de les poques conclusions que l’autor es permet. Tal i com recorda Grauerholz, Últimes paraules va ser possible gràcies al subministrament de “llibres en blanc enquadernats” a l’escriptor, que durant l’última dècada de la seva vida s’havia dedicat a compilar els seus somnis en fitxes, publicades l’any 1995 a My education: a book of dreams. Aquests llibres en blanc van esperonar la creativitat de Burroughs, que en 260 dies va escriure-hi 168 entrades que s’allunyen de les últimes alenades literàries habituals.


Reunió d’obsessions
Conegut per la vinculació amb els beats i l’addicció a diverses drogues, el Burroughs d’Últimes paraules està més a prop de l’experimentació textual i temàtica de la trilogia Cities of the Red Night que no pas de El almuerzo desnudo (1961) i Junkie (1953), les seves novel·les més conegudes. El dietari és un catàleg d’obsessions que es van repetint cíclicament: els gats de l’inici dónen pas a diatribes extenses sobre la persecució de “les drogues il·legals” per part del govern dels Estats Units, que va rebent bufetades verbals periòdicament. “L’enemic té dos punts febles notables: 1. No té sentit de l’humor. No entén res de res. 2. Li manca la més mínima comprensió de la màgia i està totalment orientat cap al control”. La principal aversió de Burroughs és el camí únic que proclama la classe política i la burocràcia: els seus actes de resistència (qui vivra verra) es manifesten a través d’una escriptura que perd el fil constantment, o que passa d’un fil a l’altre sense manies: el de la realitat i el de la ciència-ficció; el de l’anècdota personal i el de la píndola assagística.


Somnis, drogues i urinaris
Burroughs no es pot estar de recordar els grans moments que li han proporcionat la morfina, l’heroïna o opiacis potents com l’Eucodol. Ens fa saber alguns somnis recents –exemples esquemàtics d’una ment propera al fantàstic i a les conspiracions oníriques– i anota frases que recorda de poemaris, novel·les o fins i tot d’un urinari de París (“M’agraden aquests paios viciosos que aquí ensenyen la cigala”). L’autor també convoca la predilecció pels nois joves i l’amor incondicional cap a gats, fures i mosteles (“tots els animals que són assassins sigilosos”). A Últimes paraules hi trobem també referències a l’ús d’armes de foc, que Burroughs seguiria defensant tot i haver matat accidentalment d’un tret la seva dona l’any 1951, un dels punts foscos d’un personatge imprevisible, assetjat per records difícils i per fantasmes addictius, implacable amb el món i en canvi capaç d’emocionar-se amb el més mínim gest d’afecte per part d’alguna de les seves mixetes.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (131, setembre del 2010)