L'home del barret vermell

Hervé Guibert (1955-1991)

“Anant i venint de cap a cap de l’estudi sense mirar aquells bunyols horrorosos, fitava, com si els fotografiés, els instruments de treball de Iannis: els guixos de colors, les barres de pastel, els cubells de pintura, el punching-ball amb què s’esbravava d’un treball de sis a nou hores sense interrupció mentre que jo no podia treballar més de dues hores seguides: els manats de pinzells fossilitzats, les cassets de rap i Xostákovitx, la munió d’imatges i de retalls de diari enganxats als murs amb els seus croquis, la chaise longue on s’instal·lava per pintar, o això feia pensar la seva disposició, per més que ell parlés de gesticulacions a la Pollock”. El pintor Iannis, que l’escriptor i fotògraf Hervé Guibert ens situa a l’illa grega de Corfú, és la màscara nominal sota la qual camufla Miquel Barceló, un dels protagonistes de L’home del barret vermell, obra publicada l’any 1992, pocs mesos després de la mort del seu autor, dues setmanes després de fer 36 anys (i haver tingut temps de publicar, tot i la seva joventut, una vintena d’obres, que encara han crescut aquests darrers anys amb novel·les inèdites, peces de teatre, cartes, articles i el seu diari personal).

París, 1990
L’home del barret vermell és el mateix Guibert, que ens situa a l’últim any de vida de l’autor, debilitat per la sida i per dues intervencions quirúrgiques i, no obstant això, encara amb prou forces per construir un text en què art i autobiografia es barregen amb una harmonia que comparteix misèries de banlieue i una mica de la frivolitat benestant del mercat de l’art. Guibert detalla les seves experiències com a fals marxant, explica les peripècies per adquirir a preus irrisoris alguna marina d’Ivan Konstantínovitx Aivazovski i es prepara per una estada a Corfú-Mallorca amb Iannis-Barceló, a qui no veu el pèl en cap moment del sojorn.

Retrat de Miquel Barceló fet per Hervé Guibert

"Iannis era un mentider. Havia pretès que era fill de pagesos quan era fill d’un banquer”, escriu Guibert poc després de descriure’ns el caos controlat de l’estudi del pintor. Els dies que passa a l’illa s’està amb Gertrud, la dona de Iannis, i dos artistes africans –en Sam i la Babette– que preparen el proper viatge del creador a Uagadugu. Guibert li porta tres llibres de regal: L’home sense posteritat, d’Adalbert Stifter, El meu primer sou, d’Isaak Bàbel i El pobre cor dels homes, de Natsume Soseki, els mateixos títols que havia regalat a Balthus uns mesos abans en senyal d’agraïment a la invitació al Grand Chalet de Rossinière on vivia. “Vingui a dinar a casa; ja l’aviso que serà japonès, ja que tenim un xef que ho és precisament, espero que li agradi la cuina japonesa”: així de categòric sona Balthus, el segon pintor que Guibert radiografia a L’home del barret vermell. Tant en el cas de Iannis-Barceló com amb Balthus, l’admiració per les seves creacions no evita que Guibert es fixi tant en les virtuts com en els defectes d’un i altre, de la mateixa manera que no s’estalvia descripcions meticuloses sobre la pròpia degradació física: l’autor arriba a filmar la segona intervenció quirúrgica que li practiquen –tot i el rebuig per part del cirurgià– i quan Iannis s’ofereix a pintar-lo nu expressa la seva incapacitat per escriure’n res al mateix temps que deixa constància de la gelosia de Gertrud: “En una setmana m’havia pintat vint-i-cinc retrats, mentre que encara no havia fet mai ni un dibuix de la Gertrud, tret d’un com a girafa decapitada, en els set anys que vivien plegats”.

Barcelona, 2010
Obra concisa, sincera i contundent, L’home del barret vermell és la primera peça narrativa d’Hervé Guibert que podem llegir en català, i ens arriba el mateix any que Barcelona ha dedicat dues retrospectives a Miquel Barceló. Portar-la llegida abans d’anar a visitar La solitude organisative al CaixaForum –que no tanca les portes fins al 9 de gener de l’any que ve– és una aproximació sensible i gens mitòmana a l’obsessió creativa, les respostes categòriques i la imprevisibilitat del pintor de Felanitx.

Jordi Nopca, Time Out Cultura (#1, 28 de novembre del 2010)