Octubre

Octubre és el tercer dietari de Miquel Pairolí, que apareix puntualment una dècada després del seu predecessor, L’enigma (1999), que alhora va ser precedit deu anys abans per Paisatge amb flames (1990). “L’espai entre un llibre i l’altre va començar sent una coincidència i ha acabat sent una voluntat”, ens comenta l’escriptor, que tot i manifestar en una de les entrades d’Octubre que “no calen argumentacions posteriors que acotin l’obra, la precisin o, encara menys, (...) la justifiquin” ens contesta les preguntes amb cordialitat i la precisió pròpia de la seva prosa, que al dietari es manifesta amb una fluïdesa tranquil·la i alhora exacta. Quan li fem memòria de l’esment a una de les dèries de Josep Maria Espinàs, l’eliminació de l’adjectiu, Pairolí repensa la seva tria –que sí que passa per l’adjectiu– i ens diu: “Hi ha escriptors que volen una prosa tan concisa com els sigui possible. Com a criteri general no crec que serveixi massa: de vegades cal allargar la frase. Un estil generós sense arribar a ser barroc millora el text”.
Si per Pairolí una novel·la com Cera (La Magrana, 2008) li recordava els moviments d’una simfonia, la forma del dietari li fa venir al cap un altre símil musical: “S’acosta més al marc de peces curtes i breus com les sonates o els quartets. Les entrades d’un dietari són peces amb menys instruments, més íntimes”. A Octubre hi trobem un número important de referències a la música clàssica, que s’afegeixen a un percentatge encara més important d’entrades que neixen a partir d’un calendari de lectures que passa per Amos Oz, Choderlos de Laclos, Jesús Moncada, Eugénio de Andrade, Samuel Beckett i dos dietaristes amb qui ha passat molt bons moments: Josep Pla i Guillem Simó. “Pla és un autor que sempre tinc present. Quan ara me’l miro hi ha menys admiració incondicional que quan era jove, perquè ara hi puc mantenir un diàleg més viu. Pla em va fer adonar que podia escriure en la meva llengua no únicament del meu entorn immediat”.
El cas de Simó és una descoberta més recent. Autor d’un únic llibre, En aquesta part del món, publicat pòstumament l’any 2005, Pairolí valora l’element íntim però alhora moral i filosòfic del professor mallorquí, que abans de morir va fer una tria de les tres dècades del seu dietari. “A Octubre no crec que arribi al despullament de Simó: no ho he buscat ni m’hi atreviria, segurament. Simó és molt dur amb ell mateix i molt punyent en tot. El seu és un llibre sense compassió, i això li dóna molt de valor”. Pairolí considera que En aquesta part del món és “l’obra més notable que ha donat la literatura catalana en la primera dècada del segle”. Tot i l’entusiasta valoració crítica del volum, la repercussió comercial del llibre de Simó va ser pràcticament nul·la, risc que comparteix amb tota obra de no ficció de caire memorialístic –i amb aspiracions literàries–. Octubre s’estructura al voltant del cicle d’un any per mostrar-nos que la vida és un rellotge que, per molt que s’avanci o es retardi, acaba tornant inexorablement al mateix cim, principi i final.

Jordi Nopca, Time Out Barcelona (139, octubre del 2010)