Occitans recuperats

“Perquè Déu no ha volgut que aquesta perla d’infant / embruteixi aquí baix els seus peus blancs en el fang / Dideta se n’ha anat cap amunt: / ara cull flors que no es panseixen mai”. Josep Romanilha era capaç d’escriure poemes de vegades “infectes i carrinclons”, com aquest –en paraules de l’escriptor i traductor Manel Zabala–, però també podia recórrer a “la mala llet i la incorrecció política” dels seus contes, que són presentats per Adesiara. Zabala, que va oferir un tast de la narrativa breu occitana a Contes d’Occitània (DVD, 2002) s’ha encarregat de la traducció de Contes de Provença, peces imaginatives i d’un esquematisme a mig camí de l’aforisme i la faula. “Als contes, Romanilha es va esforçar molt perquè no es notés la veu de l’escriptor, igual que pot passar en algunes narracions de Monzó, per exemple. A l’hora de traduir els textos em va tocar recrear l’estil ric i ple d’expressions populars provençals: no és, tal i com s’ha dit en alguna ressenya, que hagi volgut embellir la llengua de Romanilha”. Nascut l’any 1818 a Saint Romieg, Josèp Romanilha va ser un dels fundadors del Felibritge, que es proposava retornar l’excel·lència literària a la llengua occitana. Editats l’any 1883, una part dels contes de Romanilha van ser traduïts al català poc després de la mort de l’autor, contemporani de Frederic Mistral –premi Nobel de Literatura de 1904– i inspirador d’Alfons Daudet.


Una novel·la històrica singular
Mesos després de rescatar Catoia l’enfarinat, de Joan Bodon (1920–1975), Club Editor torna a recordar les lletres occitanes del segle passat amb El Garrell, de Loís Delluc, una aproximació al Perigord Negre de finals del segle XVI. El protagonista, Tibal, mira de sobreviure a la França escindida entre papistes i hugonots. La seva és una vida petita, tocada per imprevistos constants, amors difícils i un esperit positiu que el fa tirar endavant tot i les adversitats. “La marginalitat és un tret molt important tant en Bodon com en Delluc”, ens fa saber l’editora Maria Bohigas. “L’escriptura en una llengua donada introdueix alguns problemes humans: l’estigma de la llengua desapareguda –l’occità– fa que Bodon, per exemple, no parlés occità als fills. El cas de Delluc encara és més extrem: és un perifèric d’una llengua ja perifèrica. Cal tenir en compte que no és de la Provença, sinó del Perigord”. El Garrell ens és presentat en la traducció de 1963 de Joan Sales, que il·lumina respectuosament el text de Delluc, una autèntica descoberta –que es llegeix amb la boca oberta– i una bona lliçó per a tots aquells que hagin freqüentat la novel·la històrica encartronada i grandiloqüent. La proposta d’El Garrell és tan íntima que patireu amb el protagonista i fins i tot us emboirareu quan begui vi. “És una novel·la de trobador, que es dirigeix a un ‘vosaltres’. Reclama l’orella i que sigui escoltada”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (124, maig del 2010)