Amb pèls i senyals

Navalla del Papa Pius X

“–És veritat, noiet, que voleu dedicar-vos a la perruqueria? –Sí, senyor: ha estat per perfeccionar-me en aquest art, que he vingut a París. –Perfeccionar-se, on s’és vist! L’expressió és impagable, tenint en compte que la diu un noi que acaba d’arribar de províncies...” Aquest diàleg entre Legros de Rumigny, llavors perruquer de la cort francesa, i el jove Léonard Autié, que al cap de pocs anys es convertiria en perruquer de la reina Maria Antonieta –i revolucionaria la disciplina dedicada als cabells– podria haver estat el mateix que va tenir Raffel Pages (Barcelona, 1942) amb una de les germanes Carita quan l’any 1960 va entrar a treballar a la perruqueria del número 5 de la rue Faubourg Saint-Honoré de París. Al llarg d’aquest últim mig segle, Pages ha creat un petit imperi perruquer que s’acosta al centenar de centres (ara per ara en té 98) i ha acumulat una col·lecció de més de 5000 objectes relacionats amb la perruqueria, dels quals n’exposa 400 a Art Coiffure. “Ho he fet al Museu Diocesà i patrocinat per L’Oréal perquè als polítics no els interessa, la meva col·lecció. Ara estem negociant per fer una exposició al Pompidou de París... I a Madrid, el govern d’Esperanza Aguirre ha comprat uns terrenys per ubicar-hi un museu dedicat a la perruqueria”, explica Pages, que abans de començar a ensenyar-nos la mostra ens recorda quina creu que és l’única manera perquè les institucions et facin una mica de cas: “Això només passa quan vens la col·lecció a un altre país”.

Les dues perles de la col·lecció
Al primer pis del museu hi trobem les dues peces de més valor: una diadema romana del segle I a.C., el complement que utilitzaven els emperadors abans de la corona de llorer, i una agulla romana d’or del segle II a.C amb el cap transformat en una àmfora delicada per on s’hi podia introduir verí i, en cas que fos necessari, injectar-lo clavant la delicada peça a la víctima amb un cop sec. “La millor peça de la meva col·lecció és sempre la que m’arribarà demà”, ens recorda Pages, que segueix incorporant diverses noves referències cada setmana. La gran quantitat de material –que comença amb agulles fenícies del segle X a.C. i arriba fins a l’actualitat– permet dedicar diverses vitrines de la mostra a repassar exhaustivament l’evolució de diversos utensilis de perruqueria, com és el cas de les navalles d’afaitar, les pintes, els assecadors de mà o els maletins de barbers cirurgians.

Assecar-se el cap pot ser més arriscat que llençar-se a l'autopista amb una Vespa

“Tot col·leccionista comença comprant coses cares que no serveixen per a res. A mi em va passar amb una sèrie de peces que comprava als Estats Units: al cap d’un temps vaig descobrir que eren falsificacions!” Al cap dels anys, però, és el col·leccionista qui pot arribar a jugar amb el venedor. “A Cardedeu vaig comprar un aparell d’esterilitzar a un preu baixíssim. L’home a qui li vaig comprar pensava que era una cafetera antiga...”

Una de les creacions capil·lars d'Antoine

El perruquer artista
Després de repassar curiositats com un joc de l’oca en què les caselles són dones pentinades (i adjectivades: la courageuse, le désir de plaire) arribem al segon pis del museu, que es dedica a alguns dels grans perruquers del segle XX, dels quals se n’exposa material, fotos i il·lustracions. “Les dues grans icones han estat Antoine Cierplikowski i Alexandre de Paris. Es creien la reencarnació de Léonard, el perruquer de Maria Antonieta: els seus pentinats eren autèntiques obres d’art. Una vegada, una anglesa riquíssima que s’estava al Ritz va demanar que Antoine la pentinés i aquest li va demanar 300.000 francs. La dona els hi va pagar! Antoine va arribar a tenir dos avions privats, però va morir arruïnat. Alexandre, el seu gran deixeble, va viatjar fins a Polònia per anar a buscar el seu cos i enterrar-lo al cementiri de Passy, cosa que Antoine sempre havia desitjat. Només li van deixar emportar la mà del perruquer”.
Entusiasta omnívor del pèl, Pages mostra quadres d’Alfred Opisso, una Sagrada Família feta de cabells, anuncis publicitaris, figures de cera, porcellanes i la quasi obligada mostra capil·lar de famosos, que aquí es concreta en exemples com els de Marilyn Monroe, Elvis Presley, John Lennon i Santa Bernadette. “Hauria estat molt indicat tenir cabells de la Verge Maria, per aquesta exposició”, bromeja el perruquer. Josep Maria Martí i Bonet, director del Museu Diocesà, ens ha recordat que l’exposició no trenca amb els objectius del centre: “La perruqueria és un art que mereix tots els honors. La missió del museu és donar a conèixer tota expressió artística sempre i quan aquesta respecti les persones i la religió. Art Coiffure segueix aquesta línia”.

On hi ha pèl (encara que sigui postís) hi ha alegria

© Jordi Nopca, publicat a Time Out Barcelona (134, setembre del 2010)