Orfes d'Eldorado

El poder de les llegendes. L’element sobrenatural de l’amor. La inexorabilitat del desastre. Aquests són alguns dels temes que Milton Hatoum convoca a Orfes d’Eldorado, última nouvelle d’un autor gens prolífic –quatre obres en un quart de segle– que des del primer paràgraf aconsegueix situar-te a l’espai xafogós i fatídic de la ciutat brasilera de Manaus a finals del segle XIX. La història d’una índia tapuia que després d’un parlament enigmàtic se submergeix a l’Amazones i desapareix és el punt de partida dels records de l’Arminto Cordovil, jove condemnat a vagar per Manaus sense poder tornar a les propiestats del pare, l’Amando, un dels comerciants més acabalats de la zona, per motius que tenen a veure amb la seva criada, la Florita, companya inseparable de l’Arminto. Les llegendes que la Florita explica al petit Arminto arrelen dins seu fins a tal punt que la seva concepció d’allò que l’envolta supera la realitat més prosaica i potencia el seu estat de somieig, que Hatoum sap reproduir amb una austeritat remarcable.


La mort sobtada d’Amando portarà el fill a trepitjar una altra vegada la propietat de Vila Bela. Serà allà, durant l’enterrament del pare, que Arminto toparà per primera vegada amb la seva perdició, la Dinaura, òrfena del Sagrat Cor de Jesús. “Semblava una dona de dues edats. S’havia posat un vestit blanc i mirava cap amunt, com si no fos allà, com si no fos enlloc. De sobte la seva mirada em va trobar i el rostre angulós va somriure”. A partir de la coneixença de la Dinaura, la vida d’Arminto orbitarà únicament al seu voltant, obsedit per convertir-la en la seva amant. Hatoum dedica a aquest desig impossible bona part del gruix de la nouvelle: li interessa narrar un amor absolut al costat de la pèrdua progressiva de tot allò material (l’herència del pare). L’únic que poc redreçar l’autodestrucció d’Arminto és la idealitzada Dinaura –el nom de la qual recorda l’aura sagrada i allò aurífer–, i el seu trajecte erràtic el farà viatjar fins a la desembocadura de l’Amazones, a la ciutat de Bélem, i tornar cap a Manaus. La idea d’anar-se’n “a una altra terra, un altre mar” de La ciutat, el poema de Kavafis que encapçala el llibre, té sobretot el revers amarg de l’última estrofa: “Uns altres mars, no els trobaràs, ni cap altre terrer. / Amb tu va la ciutat. Dels seus carrers mai no et mouràs / (....) Tal com has devastat la teva vida aquí, en aquest raconet, a tot arreu l’has fet malbé”. Dinaura és la ciutat introbable d’Eldorado. El vaixell naufragat a la riba de l’Amazones. Els diners que desapareixen de les butxaques del pobre Arminto, cada vegada més sol i més brut, més mal alimentat i més desesperat per estimar.

Milton Hatoum

Publicat a Time Out Barcelona (127, juliol del 2010)