Carretera i manta

Maletes perdudes es comença a llegir amb calma, es continua amb un somriure tímid als llavis –que cap a la meitat se’n va directe al congelador– i s’acaba entusiasmat, tot i que amb el punt de llàstima imprescindible per haver d’abandonar la colla de personatges que hi trobem. “Les primeres notes pel llibre les vaig fer al febrer del 2003. Els dos primers anys escrivia amb certa indolència –podia aturar-me un parell de mesos–, però des del 2005 fins l’any passat hi vaig dedicar quatre hores diàries, com a mínim”. Puntí es va estrenar amb el llibre narracions Pell d’armadillo (1998). Quatre anys després va arribar un segon capítol de narrativa breu, Animals tristos, i va ser llavors que Puntí va descobrir l’instint novel·lístic. “Els dos o tres últims contes que vaig escriure a Animals tristos se m’allargaven molt, tenia problemes per seleccionar el que volia dir, i em vaig adonar que el meu estat normal no era la contenció, sinó deixar-me anar: una història n’obria una altra, i d’aquesta anava a parar a una altra més. Em vaig decidir a fer el pas amb només unes quantes idees al cap: a partir d’una lectura de la novel·la A la gàbia, de Henry James, vaig decidir que m’interessaria explorar la vida d’algú que treballa a la secció de maletes perdudes de l’aeroport; més endavant, una mudança transnacional d’Alemanya fins a Barcelona em va permetre conèixer els tres transportistes turcs. Per una banda, els veia molt derrotats i tristos –ens havien perdut una maleta– però a la nit els vaig convidar a sopar i vaig descobrir que la consciència de tenir una vida molt dura es combinava amb l’orgull per la seva professió”.
A partir d’aquesta vivència, Puntí es va inventar tres transportistes barcelonins que recorren l’Europa dels anys 60: en Bundó, en Petroli i en Gabriel Delacruz; aquest últim, és el gran personatge absent de la novel·la, del qual n’anem sabent les peripècies a mesura que avança la investigació peculiar i entranyable dels seus quatre fills, engendrats en països diferents i que únicament comparteixen nom amb petites variacions quasi declinatives (Christof, Cristopher, Cristophe i Cristòfol).

Un Gabriel alemany a punt de deixar l'amant i fugir amb el camió (que descobrireu a Sommer vorm Balkon, d'Andreas Dresen)

Clac i rum!
“Volia explicar la història d’algú com en Gabriel, un personatge es mou sempre però que un dia es queda quiet”, ens diu Puntí. Abans que la immobilitat s’apoderi de Gabriel coneixem retalls d’aquella cultura que tenia l’accés vetat a l’Espanya franquista: l’escena en què aconsegueix integrar les experiències psicotròpiques d’una noia embarassada que els transportistes acompanyen a Londres perquè avorti, la tensió d’una partida de cartes on s’arriba a apostar un cavall i la trobada urgent entre en Gabriel i la infermera Sarah és el cim d’aquestes interrelacions plantejades sempre amb colors clars. “Les novel·les que m’agraden són construccions d’un món que té sentit internament: potser una mirada profana no el trobaria versemblant, però a través de la creació de l’estil aquesta versemblança s’acaba aconseguint”. Bona part dels escenaris del llibre acostumen a ser llocs de trànsit, igual que els seus personatges: la pensió on en Bundó i en Gabriel viuen, el prostíbul Papillon, els casals espanyols on en Petroli va a conèixer dones de certa edat... “Mentre feia la carrera de filologia romànica vaig llegir molta novel·la cavalleresca, i això em va fer pensar que mentre els cavallers sortien a l’aventura amb el seu cavall, els protagonistes del llibre ho feien amb el camió de mudances –un Pegaso, un cavall– i a partir d’aquí, sortint a l’aventura, els passen coses”.

Maletes. Maletes. Maletes. Maletes.
A Tulse Luper Suitcases, de Peter Greenaway, en trobareu unes quantes

Publicat a Time Out Barcelona (108, abril del 2010)