D'un altre planeta

Un dels escenaris menys realistes de Barcelona és el Parc Central del Poblenou. Projectat per Jean Nouvel molt a prop de la seva llançadora fàl·lica –la torre Agbar–, l’espai que fa pocs anys era ocupat per Can Ricart ha passat de l’estampa fabril a l’extravagància futurista, salpebrada de senyals circulars inscrites a terra i a les cadires metàl·liques, fidels a l’esperit individualista dels nostres temps (no hi ha ni un sol banc). És en aquest ambient fantàstic que se’ns apareixen els dos artífexs del fanzine Les males herbes, Pere Grament i Ramon Mas, vestits com éssers humans i parlant la nostra llengua. “Em van presentar en Pere en una festa de La escuela moderna. Ell acabava de posar punt i final a l’etapa Smile i volia començar una cosa nova”, ens diu en Ramon, a punt d’empassar-se una pastilla que dissimuli durant una estona la seva closca alienígena. “Smile era una cosa molt contracultural, i tenia ganes de fer una revista més propera a l’entreteniment, on en comptes de reflexionar sobre literatura hi hagués literatura”, matisa en Pere: “La nostra idea inicial era –i segueix sent– que les narracions de Les males herbes puguin ser llegides per fans del fantàstic però també per gent que no en consumeixi habitualment”. La vocació popular del fanzine beu de referents molt diversos: “Per una banda, teníem ganes d’homenatjar el pulp ianqui: les històries de Kurt Vonnegut, Philip K. Dick i H.P. Lovecraft, entre tants altres. Quan ens hi vam posar va acabar tenint força pes la tradició catalana: Pere Calders, Joan Perucho, algunes coses de Francesc Trabal o la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera”.

Rodoreda encanta... i espanta

Pere Grament amplia la nòmina de fonts d’inspiració: “Els contes populars catalans, els costumaris i les llegendes són un caldo de cultiu important. He de dir que a nivell personal sempre m’ha interessat molt la premsa i la literatura paranormal. Un dels llibres que em va impactar més va ser El retorno de los brujos, de Louis Pawels i Jacques Bergier: va inventar l’etiqueta del realisme fantàstic”. De moment, als dos primers números de Les males herbes l’alquímia i la conspiranoia encara no han estat tractades –tot arribarà al seu moment, si és que acaba arribant–: amb el subtítol Històries de terror i ficció, el fanzine ens presenta narracions malaltisses (com és el cas de La cicatriu, signada per Onofre Bertrana), malsons galàctics (El gran turista, de Max Besora), o la ressonància d’una sèrie d’assassinats històrics (L’esbudellador de la ribera, a càrrec d’Eduard Mas de Xaxars).

L'escriptor Karel Capek és un dels referents més estimats per l'equip alienígena de 'Les males herbes'

En un panorama on el fantàstic cada cop interessa menys al sector editorial –encara sobreviu la col·lecció de ciència-ficció de Pagès editors, que publica dos títols l’any, o els llibres d’Edicions del Llancer, que només poden comprar-se a través de la seva pàgina web–, les publicacions periòdiques són una alternativa que va donant fruits amb comptagotes: Miasma va aguantar del 2005 al 2008; ara per ara, Les males herbes comparteix protagonisme amb una altra publicació, Catarsi, editada des de l’any passat per la Societat Catalana de Ciència-Ficció, que organitza el premi Ictineu i les Tertúlies Catalanes de Ciència-Ficció. “La vocació de Les males herbes no és donar a conèixer textos amb un alt nivell d’especulació científica sinó inscriure’ns en aquella tradició que veu les narracions com a miralls que et permeten mostrar la realitat d’una altra manera”. Atrevits i entusiastes, Grament i Mas volen donar a conèixer tanta ficció fantàstica com els sigui possible, amb el permís de la sempre estricta i temible filologia catalana.

Publicat a Time Out Barcelona (118, maig del 2010)