Contes drolàtics

L’aparició de Contes drolàtics, d’Honoré de Balzac (1799–1850) és una notícia que caldria celebrar amb una gran festa: amb un carnaval grotesc a la manera de Rabelais, de qui Balzac en rescata el títol d’un dels seus llibres (Les songes drolatiques de Pantagruel) i, sobretot, l’esperit descordat, la irreverència constant i l’ambientació medieval. Si les drôleries rabelaisianes canviaven la voluntat edificant per la distracció, Balzac es planteja un objectiu similar: “Els cent contes drolàtics són fets més per a aprendre la moral del plaer que per a procurar lo plaer de fer la moral”. El pare del realisme francès canvia la dissecció exhaustiva de la societat francesa del segle XIX de les desenes de novel·les de La comèdia humana per l’esbargiment d’aquest recull de narracions breus, de les quals només va arribar a escriure’n trenta. Escrites entre 1832 i 1837 –i traduïdes per primera vegada al català–, aquestes diversions farcides d’aprofitats, fresques i corrupcions morals (no qüestionades) parlen en una llengua carregada de neologismes i expressions rinxolades servida amb l’elegància pertinent gràcies a Jaume Ortolà, que també ha traduït el Faust de J.W. Goethe i El príncep d’Homburg i Michael Kolhaas, de Heinrich von Kleist. Els farbal·lans lingüístics que Balzac fa servir –i que els personatges dels contes aixequen impúdicament: un percentatge elevat de narracions és de temàtica sexual– tenen com a objectiu “recuperar el geni de la llengua, suposadament amagat en la innocència del passat”, segons escriu Ortolà al pròleg.

Balzac, esculpit per Auguste Rodin

Rabelais és el model principal de l’autor, però algunes de les pàgines d’aquests Contes drolàtics també fan pensar en les potineries del Decameró de Giovanni Boccaccio i en l’obscenitat dialèctica de Le moyen de parvenir, de François Béroalde de Verville. Llegiu, sinó, la conclusió que Balzac treu després de presentar-nos la bonica fadrina de Portillon: “Innombrables senyores que vosaltres sabeu han estat violades de bon grat per més de deu senyors, sense fundar altres llits que els de llurs marits. Cal relatar aquest afer per a rentar l’honor d’aquesta bona xicota que rentava les brutícies d’altri, i que des d’aleshores tingué tant de renom per sa gentilesa i son esperit”.

Publicat a Time Out Barcelona (124, juny del 2010)