Setze jutges i uns quants advocats

La Nova Cançó. La veu d’un poble omple 1000 m2 del Museu d’Història de Catalunya de fotografies, partitures, instruments, caràtules, gravacions i alguna obra d’art relacionades amb els últims cinquanta anys d’història de la música cantada en català. En Jordi Nopca entrevista una de les comissàries de la mostra, la fotògrafa Pilar Aymerich.


“Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els ‘chansoniers’, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres?”, es preguntava Lluís Serrahima a l’article Ens calen cançons d’ara l’any 1959. Mig segle després, el Museu d’Història de Catalunya s’ha proposat fer una repassada a la cançó en català: els Setze Jutges i el Grup de Folk precedeixen l’allau de propostes singulars que van popularitzar i dignificar artísticament –almenys durant uns anys– el panorama musical. Hi trobem Joan Manuel Serrat, Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, però també els bolets al·lucinògens de Pau Riba i Jaume Sisa. “Hem volgut fer una tria al voltant de tots els fotògrafs de la Nova Cançó”, ens comenta Pilar Aymerich, que juntament amb Xevi Planas s’han encarregat del comissariat de l’exposició. “De les 150 imatges que hem escollit n’hi ha d’icòniques però també d’altres que encara no s’havien vist mai, com és el cas d’una fotografia en què Joan Manuel Serrat carrega un piano a un carro en un paisatge mallorquí, o una altra en què es veu a Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs a la Cova del Drac”. Hi ha fotos d’Oriol Maspons, Colita, Leopoldo Pomés, Toni Catany, Paco Elvira i també d’Aymerich, i juntament amb els primers plans i els experiments artístics hi trobem també un bon percentatge d’imatges amb “valor històric”: “Trobem la tancada de Montserrat, el Canet Rock o el primer concert de Raimon a Madrid”.


L’exposició no es limita al recorregut fotogràfic: un total de 300 objectes de tota mena –una part important d’ells, inèdits– fan encara més interessant i curiosa la passejada pels 1000 m2 que el Museu d’Història de Catalunya dedica a la Nova Cançó. “Hi ha contractes laborals signats pels pares de Pau Riba i Lluís Llach –perquè ells encara eren menors–, dues agendes del mànager dels Setze Jutges, Miquel Porter i Moix, informes de la censura sobre L’estaca, l’escultura que Andreu Alfaro va dedicar a Raimon, la mascota del programa radiofònic RadioScope, dirigit per Salvador Escamilla, una guitarra de Quico Pi de la Serra, alguna partitura, retalls de diari...”. De tots els objectes, un dels que ha costat més de trobar ha estat el Minimoog que Lluís Llach va fer servir per musicar i interpretar les cançons del disc Viatge a Ítaca: “Ens va portar molta feina, aconseguir-lo. El nostre és un país on no guardem res: tot acaba anant a parar a la foguera de Sant Joan”.


“Ens interessava molt reproduir el disseny de l’època, i en aquest sentit és molt destacable la feina dels dissenyadors de l’exposició, Ignasi Bonjoch i Marina Vilageliu, que han sabut traslladar els artistes i artesans que van treballar en caràtules d’elapés i epés. La Nova Cançó va ser un moviment en què van fer aportacions pintors de renom com Tàpies, Miró i Hernández Pijuan o l’Equip Crònica. Algunes de les rareses discogràfiques que hi trobem exposades són Miniatura, de Sisa, Batista, Riba i El Cachas, amb un retallable d’una nau espacial, i Transnarcís, de Pau Riba, disc que s’acompanya d’una sèrie de perfums que havien inspirat les composicions”.
Un últim apartat, L’herència d’uns cantants en una crisi crònica repassa els darrers trenta anys de creació en català: el rock dels noranta i fenòmens més recents com Antònia Font o els Manel.

Publicat a Time Out Barcelona (121, juny del 2010)