El misteri de llegir Pynchon

El primer autor català en qui vam pensar a l’hora d’emprendre l’expedició pynchoniana va ser el verbívor per excel·lència de les nostres lletres, Màrius Serra. Li vam trucar, però Serra –que no tenia els deures fets– ens va remetre a Jordi Puntí, a qui també vam trucar, i ens va enviar a Màrius Serra... i a Quim Monzó. És ben sabuda la poca disposició monzoniana a parlar d’autors (li agradin o no). Vam agafar la capa, l’escut i l’espasa i el vam anar a buscar a la biblioteca Jaume Fuster, a la inauguració de l’exposició commemorativa dels 30 anys de Quaderns Crema. Després de comentar-nos que Private li havia enviat un lot de revistes (categoria +18) en senyal d’agraïment per l’exposició al Santa Mònica, Monzó ens va dir: “De la colla de postmoderns americans, Pynchon és el que porto menys llegit. Això vol dir que no en tinc cap teoria...” Després d’una petita pausa, ens va recomanar que parléssim amb en Puntí. Amb el cercle tancat (Serra-Puntí-Monzó-Puntí-Serra) vam seguir buscant nous lectors de Pynchon. Sergi Pàmies va desaparèixer just abans que el poguéssim atacar. Jonathan Littell –al·lèrgic als mitjans de comunicació– no va tenir tanta sort: el vam arraconar contra l’única paret vermella de la sala. “Esclar que he llegit Pynchon!”, va afirmar abans de dir-nos que el que més li interessava de la seva obra és “com pinta i representa els temes –els temes en sí no tant–”. Jaume Vallcorba va aparèixer al moment just (abans que Littell ens convertís en pasta de paper): “Cal tenir en compte que és un autor extremadament minoritari”.


El poc èxit de la nostra recerca ens va motivar a seguir buscant pynchonians. Kiko Amat, després de reconèixer haver llegit The Crying of Lot 49 (1966), V. (1966) i Gravity Rainbow (1973) ens va donar la seva opinió sobre l’autor enigmàtic: “Tot i que la seva posició política d’extrema esquerra m’encanta, el seu estil no és el que m’emociona més. Intentar agafar la big picture d’alguns dels seus llibres és impossible”.
Julià Guillamon va arribar a Pynchon l’any 1992 a través del llibre de relats Slow Learn (publicat en castellà amb el títol Un lento aprendizaje). “De la seva obra m’agrada el sentit de la història, sotmès a la visió subjectiva dels personatges. I l’ambició panoràmica, la voluntat d’abastar àmplies zones de l’experiència humana, amb una barreja d’ingredients delirant. L’afany de trobar sentits nous a la realitat, aprofundir en les coses des de perspectives inesperades. Hi ha una connexió amb la literatura que als anys vuitanta proposàvem alguna gent d’aquí”. L’opinió experta de Guillamon es complementa amb una valoració sobre els textos literaris postmoderns: “Tinc la impressió que hi ha dues línies dins el postmodernisme. Una que busca la complexitat i converteix el text en una mena d’experimentació constant. I una altra que busca la simplificació màxima. És aquesta la que finalment s’ha imposat i ha convertit autors com Pynchon en rars. D’altres autors de la mateixa corda, com Robert Coover, ja ni tan sols es tradueixen”.

La llum en contra
Dels vuit llibres que Thomas Pynchon ha publicat fins ara, tres d’ells s’acosten al miler de pàgines: A contrallum va aparèixer el 2006, nou anys després de Mason & Dixon. Va ser la primera novel·la contractada per Amsterdam Llibres fa més de tres anys, però les dimensions del projecte han fet que no hagi pogut ser publicada fins ara. Ambientada entre l’Exposició Universal de Chicago de 1893 i el final de la Primera Guerra Mundial, la novel·la més extensa de Pynchon navega entre la comèdia, el western, la ciència-ficció i desenes de gèneres i subgèneres més. Els escenaris són els Estats Units, Mèxic i diversos països europeus i asiàtics. Hi apareixen més d’un centenar de personatges i l’estil barroc i multidireccional marca de la casa (capaç de reconcentrar-se insòlitament en frases com “Hi ha un aspecte indubtablement sàdic en la maionesa”). Us atrevireu a llegir-lo?

Volem aventures!

Publicat a Time Out Barcelona (119, maig del 2010)