Oblidar Artaud. Sobre Utopia

Començar un projecte editorial té un component elevat de risc i aventura. És una temptació molt alta, també, que suma noms any rere any al mateix temps que desapareixen projectes que no han acabat de funcionar. El Tangram, iniciativa d’Elisabet Massana, Marc Montanyès, i Oriol Pastor és un dels últims exemples temeraris, que aposta per publicar no-ficció breu (i en català) orientada cap al pensament contemporani. Han començat amb dos llibres: el primer recull dues entrevistes a Jean Baudrillard; el segon transcriu una entrevista llarga a Santiago López Petit. El Tangram aposta en aquest primer lliurament pel valor de la pregunta–resposta com a mètode de coneixement; per l’esboç progressiu (en comptes de l’assaig definitiu); per diverses peces que poden encaixar o no, però que contribueixen a delimitar problemàticament el que ens envolta a través de petites miniatures fins ara inèdites en català (cas de Baudrillard) o simplement exclusives (com passa amb el diàleg amb López Petit).

Baudrillard a distància
“No dic que estigui prohibit parlar d’Artaud . És un cas personal, quelcom singular. Per a mi això marca una esfera secreta, igual que Rimbaud o Nietzsche. L’obra d’Artaud s’ha desplaçat a un domini reservat i parlar-ne, exposar-la a la llum, exigiria descobrir aquest secret”. Aquesta és la primera resposta que Jean Baudrillard dóna a Sylvère Lotringer durant l’entrevista que li va fer l’any 1996 amb motiu d’una exposició que el MOMA va dedicar a l’escriptor i dramaturg Antonin Artaud. Al llarg de l’entrevista Baudrillard invoca la relació “singular, personal” que cadascú hauria de tenir amb Artaud , un lligam que en comptes d’admiratiu seria més aviat de complicitat: “Cal que sigui un pacte, un pacte de sang, de sang i d’os, com ell mateix el féu, i en aquest pacte desapareixerem com a individus, com ell mateix ha desaparegut”.

Baudrillard, en versió Etch & Sketch

Filòsof conegut per assaigs com El sistema de los objetos (1968), Cultura y simulacro (1981) o La ilusión vital (1992), en què ens recorda que en el nostre món virtual “la qüestió d’allò Real, del referent, del subjecte i l’objecte ja no es poden representar”, Baudrillard va parlar amb el sociòleg i urbanista Jean-Louis Violeau l’any 1997 sobre el grup d’arquitectura revolucionària Utopie, aparegut a França després del maig del 68 i que es proposava la construcció d’una sèrie d’edificis i mobiliari pneumàtics. Baudrillard parteix d’aquest somni de construir una nova societat a base d’aire per acabar donant-nos pistes del seu mètode de treball: “Opero més aviat a distància. Mai no he entrat de veritat al cor d’un àmbit de coneixement (...) Mai no he entrat al detall de les coses, de l’estructura de les coses per fer-ne una crítica des de l’interior, perquè veia massa a les clares que quan s’entra massa profundament en un àmbit no se’n surt mai més”.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 126, juliol del 2010)