Van Gogh, suïcidat per la societat

Autoretrat de Vincent Van Gogh (1885)

El dia 1 de maig del 2007, jornada de reivindicacions laborals, vam anar fins a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac per entrevistar el poeta Josep Palau i Fabre (1917–2008), que tot i la seva salut fràgil va fer un esforç de memòria generós i va repassar l’amistat amb Joan Salvat-Papasseit, la participació com a extra a El salario del miedo, de Henri-Georges Clouzot (1953), la fascinació pel mite de Don Joan i les visites a l’hospital psiquiàtric de Rodez per parlar amb Antonin Artaud, poeta i dramaturg a qui havia descobert gràcies a L’ombilic des limbes (1925). “Artaud patia uns dolors horribles, i jo li portava un fàrmac prohibit. Ens passàvem hores i hores parlant... Un dia em va preguntar si creia que només m’acceptava perquè li portés la droga, i com que no vaig saber què respondre em va dir que hi havia gent que li portava exactament el mateix i a qui pràcticament ni els donava les gràcies”.

Antonin Artaud, contra el "crim organitzat" de la societat

Van Gogh, suïcidat per la societat és un dels últims textos d’Antonin Artaud (1896-1948), i és indestriable de la reclusió de l’artista en les diverses institucions psiquiàtriques per on va passar. El text –breu i fulgurant– és un crit d’entusiasme adreçat a la “bona salut mental” de Vincent Van Gogh (1853–1890). “Davant de la lucidesa de Van Gogh que treballa, la psiquiatria no és més que un reducte de goril·les obsessionats i perseguits i que, per pal·liar els més espantosos estats de l’angoixa i l’ofegament humans, no tenen més que una ridícula terminologia, digne producte dels seus cervells tarats”. Artaud convoca tota la força de la seva prosa escabellada per confrontar el geni enbruixat de Van Gogh amb la societat, caracterizada per la “deshonestedat deliberada”, la “insigne hipocresia” i “el crim organitzat” . Palau i Fabre es va apropar a l’obra d’Artaud i en va quedar hipnotitzat. Seixanta anys després, textos com aquest demostren el seu talent, encara vigorós i ingovernable.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 146, desembre del 2010)