23.9.11

Eating animals


Jonathan Safran Foer comença el seu primer llibre de no-ficció, Comer animales (Seix Barral, 2011) recordant el pollastre amb pastanagues que li preparava la seva àvia. “Potser és el plat més deliciós que he provat mai”, encara diu, si bé quan ho fa no posa els ulls en blanc: el seu capteniment és exemplar, après durant els gairebé deu anys que separen la seva primera novel·la, Tot està il·luminat (Columna, 2002) –adaptada al cinema tres anys després per Liev Schreiber– i aquesta barreja de memòries gastronòmiques, exercicis de periodisme arriscat i consideracions assagístiques sobre els motius pels quals va decidir deixar de menjar carn.

“Vaig passar unes quantes temporades vegetarianes, quan era adolescent”, explica Safran Foer, amb una carta del restaurant Teresa Carles a les mans: dubta entre demanar una amanida amb fruita o un risotto amb bolets, però finalment demana consell a la cambrera i tria el milfulls d’albergínia. “Quan vaig començar a estudiar Filosofia, després d’un parell d’anys menjant carn, vaig recuperar el vegetarianisme... Però no va ser fins que la meva dona es va quedar embarassada que no em vaig plantejar seriosament si podia fer alguna cosa per millorar el món on creixeria”. Safran Foer intuïa que rere el consum indiscriminat de carn s’hi amagaven alguns punts foscos que el gruix de la societat desconeixia. “Per prendre una decisió havia de documentar-me, i vaig començar a llegir llibres i a entrevistar-me amb persones que poguessin anar ampliant els meus coneixements”.

Les granges de l’horror
Fidel a la minuciositat i qüestionament constant de la comunitat intel·lectual jueva-americana, Safran Foer va anar estirant el fil fins que va començar a descobrir estudis i estadístiques que el van esgarrifar. “Ara per ara, les emissions de diòxid de carboni de la població de bestiar són la principal causa de l’escalfament global. L’any 2050, el bestiar consumirà la mateixa quantitat de menjar necessària per alimentar 4 bilions de persones”. El creixement de la població animal destinada al consum ha anat augmentant a un ritme desmesurat des que apareguessin les primeres granges industrials a la dècada dels 20 del segle passat. “L’objectiu principal de les granges industrials no és alimentar ningú. Volen fer diners, i punt”.

Jonathan Safran Foer: 'The dish ran away with the spoon'

Un dels capítols de Comer animales comença amb una visita de l’autor i C., una activista a favor dels drets dels animals, a una d’aquestes granges. “La C. havia treballat en un escorxador. Una nit ens vam colar en una granja on criaven galls dindis, i allà vaig veure per primera vegada milers d’animals pràcticament apilats. Entre ells n’hi havia que agonitzaven, i fins i tot de morts. La C. ajudava els que encara tenien solució: els que no en tenien, els degollava. Era l’única manera que deixessin de patir”.

El preu de la carn fa anys que està estancat: la producció és tan alta i la competició tan agressiva que productes com el pollastre o el porc poden arribar a costar menys que certes verdures i hortalisses. “Un dels grans problemes de la nostra societat és el de l’abundància. Si vols alimentar-te només a base de bistecs ho pots fer. Si vols menjar sushi exclusivament, també, o tenir tres cotxes. Tot val, si només penses en tu mateix. Però potser les teves decisions són terribles per als teus fills i són radicalment insostenibles. Jo penso que reprimir-nos forma part del contracte social”.

Abans de tastar el milfulls d’albergínia, Safran Foer passa revista a algunes de les atrocitats comeses per la pesca massiva: “Els mètodes que es fan servir avui en dia per pescar fan que per aconseguir mig quilo de gambes a Indonèsia, onze quilos de peixos siguin morts o retornats a mar. L’any 2048 no quedaran peixos en estat salvatge. No estan dient que d’aquí menys de quaranta anys comprar peix serà un luxe o que hi haurà una pila d’espècies que poden extingir-se: afirmen que no hi haurà res de res. Que el peix s’haurà acabat –exceptuant el de piscifactoria, esclar”.
Comer animales no és un llibre estrictament provegetarià. L’escriptor té molt clara la seva voluntat: “Demano un sistema de producció d’aliments que no impliqui tanta destrucció i violència com la que ara es necessària”.

© Jordi Nopca (publicat a Diari ARA, 15 de maig del 2011)

1 comentari:

  1. Pot sonar ingenu, però aquest llibre m'ha fet replantejar moltes coses. La seva força rau en la manca d'interès proselitista, crec. Els fets i les dades s'imposen per si sols. Salut!

    ResponSuprimeix