El Brasil de José Mauro de Vasconcelos

Traduïda a 32 llengües i best-seller des que va ser publicada l’any 1968. Adaptada al cinema i a la televisió (dues telenovel·les). Lectura obligatòria a les escoles brasileres des de fa cursos i cursos. Mi planta de naranja lima, novel·la de gran fortuna comercial i amb capacitat de seguir captivant generacions successives de lectors escampats per tot el món , igual que ha passat amb fenòmens com Pippi calcesllargues, d’Astrid Lindgren, Pinotxo, de Carlo Collodi o El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry.


Més enllà de la tendresa i la ingenuïtat imaginativa que salpebra les pàgines de Mi planta de naranja lima, l’aportació genuïna del seu autor, José Mauro de Vasconcelos (Bangú, 1920–Sao Paulo, 1984) és l’ambient de pobresa extrema en què els personatges del llibre viuen. El petit Zezé està predestinat des del primer capítol a convertir-se en “el sol” i a tenir “totes les estrelles brillant al voltant”. Molt abans que això passés –molt abans que l’alter ego de l’autor superés les condicions adverses en què va créixer a través de l’escriptura–, el nen de cinc anys observa els germans, es compadeix del pare, a l’atur des de fa massa temps, fa petites apostes amb el tiet Edmundo i passa l’estona inventant-se zoos, transformant mitges foradades en serps amenaçadores i parlant amb el minúscul taronger que s’aixeca en un racó del terreny on la família de Zezé s’acaba d’instal·lar. Escrita amb voluntat d’emocionar i capacitat per aconseguir-ho, com passa en els capítols dedicats al sopar de Nadal o al dia que reparteixen regals per als pobres, Mi planta de naranja lima retrata un món ple de misèria, sense dramatisme i potser amb un punt d’autocomplaença, herència dels records personals de l’autor.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 183, setembre del 2011)