22.9.11

L'esperança, l'últim que es perd


L’atac a les Torres Bessones, la situació de Palestina, la guerra d’Iraq i l’huracà Katrina són analitzats per la mirada reflexiva i sensible de John Berger, una de les veus indispensables dels últims cinquanta anys.

John Berger és tan conegut per les novel·les, les reflexions sobre l’art, les il·lustracions i el compromís polític com per la poca predisposició a concedir entrevistes. Poder-hi parlar amb motiu de la publicació en català del seu últim assaig, Amb l’esperança entre les dents (Edicions de 1984) és un repte i un privilegi. “Perdoni que trigui tant a contestar”, ens fa saber després del primer dels molts silencis llargs que precedeixen cadascuna de les seves respostes: “Quan contesto una pregunta no tinc res preparat, intento trobar les paraules adequades a aquell moment i situació concrets”. Berger ens atén per telèfon des de la seva casa de Quincy (Alta Savoia), on viu i treballa des de mitjan dècada dels setanta: la cura i amabilitat amb què verbalitza cadascuna de les seves impressions és simplement encantadora.


“Em demana si després de tot el que escric encara mantinc l’esperança? Li responc que és exactament així: l’esperança es troba a la base de qualsevol acte de qüestionament o d’oposició respecte el que passa al món. L’esperança no és cap promesa ni cap garantia. És, més aviat, l’expressió d’una indecisió, i d’alguna manera el que acaba sent no afecta al que es desitjava”. El panorama que Berger descriu a Amb l’esperança entre les dents no és gaire engrescador, però tot i així l’autor ens demana que no ens rendim. Quan recorda les seves visites a Palestina, per exemple, no oblida “la increïble intensitat vital que s’hi palpa”, que contrasta amb el desànim generalitzat que podríem esperar-nos (i que també hi és): “Molts palestins m’han dit que el pitjor és que estan totalment sols. Hi ha una diferència molt gran entre el recolzament per part de les Nacions Unides i la comunitat internacional i el que realment passa. La seva esperança sempre és ajornada i posposada i retardada –i ajornada un cop més–, però tot i així segueixen endavant, vivint amb una atenció especial i intensa el moment present, perquè no tenen res més”.

Contra la immediatesa
En un dels assaigs que integren el llibre, Berger recorda La Rabbia, documental on Pier Paolo Pasolini donava la seva interpretació sobre el que havia passat al món entre 1945 i 1962. “El punt en comú entre la visió de Pasolini i la meva és que tots dos ens fixem en una sèrie d’esdeveniments que han passat en un lapse de temps petit –la meva observació comença el 2001 i acaba el 2006– i, no obstant això, intentem situar l’actualitat en una perspectiva històrica molt més àmplia. Fem el contrari del que fan la majoria dels mitjans de comunicació, que es fixen en la immediatesa, la mostren dramàticament i l’obliden de seguida per passar a parlar de noves immediateses. Un dels grans problemes de la nostra societat és que cada vegada es té menys present la història. Aquest oblit porta a una buidor ètica molt corrupta, perillosa i, al cap i a la fi, inhumana. La paraulà humà ve etimològicament d’humus, i això implica un respecte cap als morts: el passat és presenta la nostra vida i té una importància fonamental en les decisions que prenem ”.


La desmemòria ens instal·la en un present perpetu que no admet precedents ni preveu conseqüències. Aquest és el primer pas per deixar de sentir el dolor dels altres com a nostre, justament la sensació que Berger experimenta al davant dels retrats del pintor Francis Bacon. “La divisió entre un nosaltres i un ells pot semblar innocent, però és molt perillosa.
Una de les funcions d’explicar històries és intentar fer-te més difícil poder dibuixar fronteres entre uns i altres. El que tenim en comú és molt més important i essencial que el que ens fa diferents”. L’humanisme de John Berger il·lumina cadascun dels disset textos d’Amb l’esperança entre les dents, llibre que ja té continuació. Bento’s Sketchbook homenatjarà Baruch Spinoza a partir de narracions, assaigs i dibuixos.

© Jordi Nopca (publicat al diari ARA, 28 de novembre del 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari