Barry Adamson - Stranger on the sofa (Central Control, 2006)

Hem hagut d’esperar quatre anys ben bons perquè Barry Adamson s’hagi decidit a publicar un nou lliurament discogràfic, eclèctic, sorprenent i tan poc clar com les formes roges combinades amb el negre de la portada. Stranger on the sofa, primera referència de Central Control, segell que ha posat en marxa el propi Adamson, se’ns presenta, ja des de les primeres notes misterioses de «Here in the hole» com una de les obres majors de l’antic membre dels Magazine i de Nick Cave and The Bad Seeds. De fet, costa col·locar aquest disc més amunt que els anteriors King of notting hill (Mute, 2002), Oedipus Schmoedipus (Mute, 1996) o la primera pedra –i potser per això, la més colpidora– Moss side story (Mute, 1989): almenys podem, però, consolar-nos admetent que es troba a la mateix alçada que tan recomanables predecessors.
Deixant el pòdium a una banda, el que em sembla ressenyable del món fosc (murky world) de Mr. Adamson és que a punt de d’arribar a la frontera dels 50 segueix clavant la destral del so en paratges tan teòricament allunyats com la paranoia psicodèlica («Officer Bentley’s fairly serious dilemma»), el pop no allunyat de les últimes tecnologies («Theresa Green»), la peça atmosfèrica amb recitat transcendental («Here in the hole») o inquietant («Déjà morte») inclosos, la balada capaç de commoure («Inside of your head») o la peça instrumental de regust cinematogràfic («The sorrow and the pity»).

Les dotze cançons d’aquest Stranger on the sofa són dotze tours de force terriblement pensats que tenen el mèrit de funcionar com un tot encara que la coctelera sonora sigui tan i tan diversa (intentar esbrinar pel títol de la cançó què ens espera és un exercici estimulant que gairebé sempre condueix cap al fracàs). La diferència més visible respecte els discos anteriors potser és l’allunyament de l’etiqueta d’escriptor de bandes sonores imaginàries –hagi estat deliberadament o de forma inconscient, podem afirmar que ha estat un encert: ara per ara, Adamson sembla més interessat a investigar el terreny de la música pop menys complaent, atrevint-se a cantar en la majoria de cançons («The long way back again») o a acompanyar-se quan ho creu necessari (per exemple, en els recitats).
Val la pena provar l’experiència sonora que ens proposa aquest Stranger on the sofa. Recomanar especialment una de les parts se’m fa difícil. Podria començar per l’impressionant final de «Free love», però si passejo la vista pels altres títols em veig forçat a admetre la injustícia que estic cometent: «Who killed big bird», «Dissemble», «You sold your dreams»... Totes em semblen grans cançons, impossibles de resumir sobre paper. Cal escoltar-les, i prou.

Publicat a Mau Mau Underground (2006)