El símbol perdut - Dan Brown

“El del centre de la pintura és George Washington (...). Com pot veure, va vestit de blanc, l’atenen tretze donzelles i ascendeix sobre un núvol per sobre dels homes mortals. És el moment de la seva apoteosi... la seva transformació en déu”. Aquest fragment d’El símbol perdut, cinquena novel·la de Dan Brown (Exeter, 1964), resumeix l’ambició desmesurada del seu autor al mateix temps que ens mostra que el Gran Misteri d’aquesta ocasió s’emmarca al país més “gran” del món: els Estats Units.

Canvi de mapa
Brown canvia la vella Europa d’El codi Da Vinci (el Louvre, l’església de Saint-Sulpice, l’abadia de Westminster) per una aproximació ambiciosa al Nou Món, que flota per damunt de la resta –igual que el fresc del Capitoli de George Washington, pare fundador de la pàtria– i s’acosta perillosament a Déu...
Fidel a l’estructura del best-seller conspiratiu, Brown situa l’acció d’El símbol perdut en el món post 11-S: la contextualització és mínima, perquè la preceptiva del thriller obliga a començar a escopir enigmes amb urgència. Tenim un heroi, Robert Langdon, professor de simbologia, intel·ligent: porta un rellotge de Mickey Mouse. Tenim –sens dubte– un gran antagonista, el cruel Mal’akh, que té tot el cos tatuat i escolta música clàssica mentre anhela arribar al coneixement de l’Antiga Veritat. La simbologia i la màgia es reserven aquesta vegada a la lògia maçònica, i l’acció transcorre en un lapse de temps encara més curt que a El codi da Vinci –unes dotze hores.

El trencaclosques de la veritat
“Et portaré a un lloc on només queda la veritat”, diu Mal’akh a Peter Solomon mentre el segresta. Igual que el “dolent” de la novel·la, Brown busca explicar una sèrie de veritats als vuitanta-un milions de lectors que han estat abduïts pels poders de seducció de Robert Langdon: les pistes que ens han de permetre treure l’entrellat del misteri ens són revelades amb una claredat quasi preescolar i amb una dosificació que comença sent atractiva però acaba fent-nos agonitzar. L’autor rescata les tesis conspiratives d’El codi Da Vinci i de l’escriptor que el va motivar a escriure thrillers, Sidney Sheldon: si ens atrevim a anar més enllà de la realitat simple i quotidiana descobrirem una xarxa aparentment complexa i grandiloqüent de secrets. Aquests ens portaran per una sèrie de llocs aptes per confeccionar una ruta turística de la novel·la, que en aquest cas passaria per la Biblioteca del Congrés, l’Smithsonian, l’obelisc i la catedral de Washington.
No deixa de resultar curiós que s’accepti amb tan poca resistència el maniqueisme supersticiós d’autors com Dan Brown, que saben –això sí– la manera de fer molts diners a partir d’una sèrie d’ingredients que, si fossin presentats amb més matisos i menys arquitectura, interessarien tan sols a qui busqui mostres de malícia suprema fins i tot a dins d’una barra de pa. Tot encaixa a la perfecció, en el món ple de misteris de Dan Brown: gràcies a ell, els senyals i els enigmes es llegeixen com les instruccions per preparar una bossa de crispetes al microones.

'Is this it?', preguntarien els Strokes.
'This is it', respon Michael Jackson des del més enllà.

Publicat a Time Out Barcelona (92, 6–12 de novembre del 2009)