Tarannà - Senyals de vida (Bankrobber, 2007)

L’any 2007 ha estat, entre moltes altres coses, el de la confirmació del segell Bankrobber. Al gener va celebrar els seus 5 anys amb una festa memorable a la sala Apolo, i poc després va anar justificant l’interès creixent pel seu projecte discogràfic: es van publicar els nous discos de Jaume Pla «Mazoni» i Carles «Sanjosex»; abans de l’estiu es va materialitzar en un curiós llibre-disc la unió –a simple vista impossible– entre Pau Guillamet «Guillamino» i Josep Pedrals; tot al llarg de l’any van tenir lloc les interessants Sobretaules, proposta que ajunta dos artistes (que poden ser del segell o no) en un local petit, ben a prop de l’audiència. L’última notícia de l’any Bankrobber va començar a remenar la cua el mes de desembre: sortia a la venda la referència número 14 del segell (la 13 havia estat assumida per l’Endoll Guillamino/Pedrals), el primer disc dels Tarannà, septet barceloní capitanejat pel saxo alt de Sisu Coromina, que a més de formar part dels Cheb Balowski ha estat molt vinculat a la família d’artistes de la discogràfica. Aportava subtileses interessants al Viva! de Sanjosex (encara recordem la pell de gallina quan entra el saxo a De Girona al Japó la primera vegada que vam tastar-la) i ho ha seguit fent a Temps i rellotge (Coses meves és una gran cançó, tot i la manca de saviesa per fer fora la –sic previ– sabiduria); aquest mateix any ha fet la seva contribució a Si els dits fossin xilòfons de Mazoni.
Com tants altres músics, Sisu Coromina va endegar el seu propi projecte per poder-hi abocar tota la creativitat personal i intransferible que no podia compartir amb els altres grups en què ha tocat (a més dels que ja hem citat, Cachomundo, Discípulos de Otilia i At Versaris). Amb aquesta intenció ha fet colla amb Jordi Sánchez (baix), David Sitges (bateria), Carles Pedragosa (piano), Sabina Witt (veu), Ruth Barberan (trompeta) i Diego Pedragosa (saxo tenor), tots ells també involucrats en altres formacions, per tirar endavant Senyals de vida. Aquesta primera col·lecció de cançons va ser enregistrada entre el febrer i el setembre del 2006 i ha estat un any penjant de l’arbre, madurant. O més ben dit: s’ha quedat tancat dins una nevera, impassible, fins que algú l’ha tret d’allà dins, disposat a consumir-lo, amb l’esperança que no hagués perdut cap de les propietats que s’anunciaven en l’etiqueta descriptiva. I quines són, aquestes propietats? En primer lloc, l’eclecticisme. Senyals de vida és un disc que no admet etiquetes genèriques reduccionistes: comença amb una "Oda al folklore" a mig camí entre la veu arabitzant d’Antonia Melchor, les investigacions estrambòtiques de l’Ona Laietana i la llibertat del jazz més nerviós (a més de clavar-nos un petit sermó de hip-hop a càrrec de Víctor Galán); juga amb els localismes desacomplexats, que a "Pa amb tomata" es concreten, més que no pas en l’aliment, en la utilització de l’article neutre lo; s’acosta a les sonoritats tropicals ("Te i cafè"); recorda al primer Toti Soler i a l’autoajuda d’algunes lletres de musicals ("Groc i blau"). Una altra propietat del disc és l’element desconcertant, que pren importància a partir de "L’experiment n.2" («El poder de concentració de la mosca de la passió»), la versió a càrrec d’una escola del Bages de "Podredumbre", de La Polla Records (això sí que és punk, i a capella) i la preciosa "Gnosienne nº3" d’Erik Satie, que apareix com a recompensa després d’haver patit dos minuts de crèdits –com a les pel·lícules, però sense altra banda sonora que la veu. Per acabar, Senyals de vida és també un disc generós, en què Coromina és capaç d’amagar el saxo alt sempre que la cançó ho demani (i això que ha composat deu de les dotze cançons) i s’atreveix a regalar un dels millors temes a Jaume Pla, que brilla de mala manera a "Recepta dels àngels".

Publicat a Benzina (2008)