Astronauta vestit d'escriptor

El 2009 hauria de ser l’any de Rodrigo Fresán. Des del 2003 no publicava cap novel·la: sis anys després ha retornat per partida doble amb una nova edició ”corregida i augmentada” d’Historia argentina i una nova novel·la, El fondo del cielo, que capgira, amplia i refà la realitat gràcies als mecanismes de la ciència-ficció, gènere que l’autor coneix des de l’adolescència i que li ha servit de punt de partida per enfocar els seus ulls d’astronauta sense escafandre cap a un repte que el perseguia des de fa temps: explicar una història d’amor.

Un temps fet a mida
“Els llibres que m’agraden més són aquells on l’autor t’imposa el ritme de la respiració narrativa. Com que El fondo del cielo és un llibre ‘amb’ ciència-ficció –no pas ‘de’ ciència-ficció–, el començament podria ser una mena d’aprenentatge de supervivència en una atmosfera diferent per part del lector, que s’ha d’acostumar al vestit espacial”. Fresán ens parla del seu llibre un dilluns al matí, en una àmplia sala de reunions de Random House Mondadori, grup editorial que a més de publicar els seus llibres compta amb el seu assessorament expert i meticulós per a la col·lecció Roja y negra. El seu discurs és tranquil, quasi de diumenge a la tarda. Igual que a El fondo del cielo, sembla que l’escriptor pugui grapejar el temps com li vingui més de gust: passat, present i futur es barregen i aconsegueixen crear una espècie d’ingravidesa que es llegeix amb fruïció gràcies a la impossibilitat de predir allò que vindrà a continuació, fenomen que, en el seu cas, no té res a veure amb misteris d’estil policíac o new age.
“A la novel·la hi faig aparèixer els meus principals referents en el gènere: hi ha Philip K. Dick i H.P. Lovecraft –camuflats, però reconeixibles. Hi ha també Ray Bradbury i els capvespres de Cròniques marcianes o els paisatges amb naus espacials abandonades propis de J.G. Ballard. El llibre vol ser tant un homenatge a la ciència-ficció que m’agrada com una crítica a aquella que no m’interessa gens: la que sempre mira cap al futur i es fascina de forma constant per les tècniques avançades”. El fondo del cielo és una novel·la on la ciència-ficció té història, encara que es resisteix a ser considerada des d’una òptica retro. Dividida en tres parts, la principal lluita dels personatges que hi apareixen (ens resistim a qualificar d’aliens els habitants d’Urkh 24) és conservar la memòria i evocar l’inici del final, embolcallat per una història d’amor en la qual la neu té un contingut quasi màgic. “Sóc completament agnòstic, però podria arribar a pensar que existeix un ésser superior amb un sentit estètic admirable gràcies a la neu”, amb els vidres de les ulleres entelats per l’emoció.

Reptes i interferències
“A l’hora d’escriure el llibre em vaig proposar dos grans reptes: aconseguir un llibre ‘trafalmadorià’ –homenatge a Escorxador número cinc, de Kurt Vonnegut– i provar d’escriure llibre on l’amor fos el motiu principal”. L’anulació de l’espai i el temps fa pensar en l’última època de David Lynch, plena d’interferències i moments angoixants que poden sorgir del context més aparentment innocent. “M’agraden molt els arguments amb forats negres i zones difuses. La ciència-ficció no ha de justificar-ho tot ni voler-se anticipar a res, com feia Isaac Asimov, per exemple”.


Publicat a Time Out Barcelona (93, 13–19 de novembre del 2009)