Caminant cap al soroll

Una manera interessant d’aproximar-se als genis és observar les seves obsessions recoŀlectores: Vladimir Nabokov perseguia i arxivava papallones; Ernst Jünger tenia una col·lecció d’insectes que va seguir ampliant fins poc abans de la seva mort, que li va arribar poc abans de fer 103 anys; John Cage (1912-1992), compositor musical, teòric i artista, va tenir com a principal afició la caça de bolets, que guardava amb quasi més ànsia que les partitures. Fins i tot un dels pioners en la utilització del silenci en les seves composicions i un dels defensors de la despossessió (“la nostra poesia ara és adonar-nos que no posseïm res”) necessitava tenir la seva col·lecció, ordenada, racional i ben classificada.
Potser per aquest motiu el nexe que recorre L’anarquia del silenci són les partitures de Cage. “Al llarg de l’exposició, les partitures es van transformant: passen de la forma convencional als diagrames i noves maneres de representar les composicions”, ens explica Julia E. Robinson, historiadora de l’art i comissària de la mostra. “Per a Cage és molt important transformar el concepte del que és un compositor, i al llarg de la seva trajectòria va anar posant més èmfasi en el receptor de l’obra”.


Quatre minuts i mig de silenci
El punt d’inflexió en el seu discurs va ser la peça 4’33’’, composició de 1952 dividida en tres moviments en els quals no hi ha cap nota. “Amb aquesta obra, Cage vol mostrar que tot el que queda a fora de la composició és important, a l’hora d’executar-la: sorolls, estossecs... Cal escoltar-ho tot de forma creativa”, diu Robinson. Mirant-se l’ambient que envolta la composició, Cage indaga en l’atzar musical que ja havia començat a treballar a Music of changes un any abans i que creixerà de forma paraŀlela gràcies a les teories de la música concreta de Pierre Schaeffer i les investigacions sonores de Karlheinz Stockhausen i Luc Ferrari, entre d’altres. Després de la gran retrospectiva del Museum of Modern Art de Los Angeles l’any 1992, mesos després de la mort de Cage, L’anarquia del silenci és un nou esforç museístic per entendre la seva obra. Després del MACBA, les més de dues-centes obres que s’hi poden veure viatjaran cap al Henie Onstad Art Centre d’Oslo.

Un recorregut ple d’amics
“El meu objectiu a l’hora de muntar l’exposició ha estat, per una banda, resseguir les diverses etapes creatives de Cage, i per l’altra, desmitificar la idea que es tracta d’un compositor que només mira cap al silenci”. Julia E. Robinson, convençuda d’haver aconseguit trobar l’essència de John Cage, ens acompanya per les diverses sales de l’exposició.
Comencen amb les obres de percussió composades entre 1939 i 1945, i tot seguit passem a l’època de les sonates i interludis (1946-1948), on hi trobem un dels seus pianos preparats ple de caragols i gomes de colors. “El so d’un piano preparat és percussiu i metàŀlic”, ens fa saber Robinson, que a continuació ens passeja per davant d’algunes obres de Marcel Duchamp, “l’Einstein de la pràctica artística del segle XX”. Bon amic de Cage, ens retrobem amb Duchamp més endavant, en la partida d’escacs que van fer els dos artistes l’any 1968 en un taulell electrònic que generava sons a cada moviment.
Les obres de Duchamp, Robert Rauschenberg, Robert Morris, Andy Warhol i la influència als artistes de Fluxus es van succeint combinades amb obres i partitures del propi Cage. Es tracta de veure influències i connexions mútues per arribar al crescendo final, que coincideix amb dues grans instaŀlacions, Variations VII (1966) i Lecture on Weather (1975), que confirmen el viatge cap al sorollisme del compositor i ens mostren de forma explícita l’interès per les noves tecnologies, ja intuït en la composició per a dotze ràdios (1952) i una performance per a televisió (1958).


Publicat a Time Out Barcelona (91, 29 d'octubre–5 de novembre)