Cogombres - Entrevista a Quimi Portet

Quimi Portet fa discos perquè li ve de gust. Quan ja no en tingui ganes, desapareixerà del mapa (musical) i portarà la seva metaironia –o ironia sobre la ironia– a uns altres verals. A punt d’estrenar-se per Sant Jordi com a «escriptor de via estreta» amb un recull d’entrades del seu bloc, Portet presenta el seu sisè treball en solitari, Matem els dimarts i els divendres (Quisso Records / Música Global, 07), revers sense tavelles –però amb cogombres– de la seva darrera revelació discogràfica, La terra és plana (04).

Hi ha entrevistes de cafè protocol·lari –on tant el periodista com l’entrevistat deixen anar el pilot automàtic– i entrevistes de cervesa, molt diferents a les primeres però amb conseqüències informatives potser pitjors: el periodista porta un guió previ però se’l salta a mesura que les respostes van refent i retocant el grapat de prenocions que l’havien portat fins allà. Segons el dia, la cervesa que es pren li serveix per emboirar-se lleugerament, i llavors pot perdre’s i acabar escrivint un text de pam i pipa. Quan arribem a la taula on ens espera Quimi Portet desestimem l’opció del cafè i passem directament a la segona. Som davant de l’Astre Intercomarcal, que aquests dies ultima els preparatius del World Tour ’07, que el portarà de l’Hospitalet fins a Leioa (Biscaia) –passant per una trentena de poblacions més, de moment. Allà on vagi, Portet s’acompanyarà de l’Orquestra de Ganduls Pertorbats i Anticlericals i del seu sentit de l’humor (que alguns han qualificat erròniament de galàctic i/o de surrealista). “Ex dives coixes i dentadures postisses malhumorades” són les primeres paraules que se’ns conserven a la gravadora. Certifiquen alguna cosa, tot i que no sabem de què es tracta. És que el periodista ha deixat d’etiquetar el món? És probable, aquest fenomen? “Si seguim titulant discos d’aquesta manera acabarem en un sanatori, oblidats de tothom”, diu una mica després, i encara que no respongui cap pregunta sembla important de consignar-ho –almenys Portet ens ho diu, i li fem cas. “El títol és una anècdota –vam entrar en una carnisseria un dilluns i ens van dir que només mataven els dimarts i els divendres– però el disc no ho és pas. Hi ha un treball i un temps, al darrere de les disset cançons. Ara que hi penso, que sigui una anècdota ja m’està bé, perquè hi ha molts títols de discos absolutament pedants. Fugir de la pedanteria i del mal humor és un dels objectius que tinc a la vida, en aquests moments”. Objectiu que ja era present a La terra és plana, potser? “Una mica sí, el que passa és que La terra és plana era més per aficionats a la música, s’acostava al disc conceptual, encara que tampoc ho acabava de ser. Matem els dimarts i els divendres, en canvi és un reguitzell de cançons populars. Musicalment són molt senzilles: hi ha pocs instruments, poques pistes, poques ganes de corregir les coses i poca voluntat de crear espais sintètics o ficticis”. Fins i tot alguns efectes i les guitarres van ser afegits a l’últim moment com a “concessió a la galeria”. “En aquest disc he preferit treballar més els textos i les veus que cap altra cosa”, ens explica poc després. “És curiós, però la part irònica sempre és percebuda i en canvi al públic li costa més de copsar la part trista i malenconiosa, que també hi és. A vegades, quan vaig a fer entrevistes, el periodista es pensa que li explicaré acudits i que riurem una estona, i no és així”. És pertinent, que Portet assenyali aquest aspecte: el seu joc sovint no és tan humorístic com metahumorístic. Un excurs en forma d’exemple (no pas eximi sinó segurament exigu): a cançons com “Jo ja m’entenc” o “Des d’aquí també es veu Mallorca” l’Astre ens presenta una imatge força ridícula del Poeta, que no és només una broma sinó també una autoreferència passada de voltes. “Hi ha un element important de paròdia del món de l’espectacle, en les lletres de les cançons, però crec que me’l puc permetre, després d’haver publicat un total de disset discos...” L’única por que potser podria tenir és la d’acabar-se convertint en un acudit mimat per cert públic i certs periodistes. “Això no em passarà: sóc bromista però no sóc cap broma. Avui en dia la gent són experiments sociològics dels canals de televisió. Queden alguns pertorbats, però la majoria porten la mateixa roba i pensen el mateix. Fins i tot els antisistema són fotocòpies l’un de l’altre! El món d’avui en dia és controlat i estable i cada cop és més gris i mediocre. La meva proposta busca una certa autoafirmació davant aquest panorama desolador”.

DISCOGRAFIA COMENTADA
QUIMI PORTET – HOQUEI SOBRE PEDRES (Quisso Records, 1997)
Tot i que l’estrena oficial en solitari de Portet va tenir lloc oficialment amb Persones estranyes (1987) el fet que a la seva pàgina web ens adverteixin que «aquest és bastant dolent» ens ha portat a considerar com a pedra fundacional de la seva trajectòria Hoquei sobre pedres, el disc que ens va avisar –amb màscara de gas inclosa– que a les Rambles «hi ha un mico que balla a la punta d’un pal».

QUIMI PORTET – CANÇONER ELECTROMAGNÈTIC (Quisso Records / Chrysalis, 1999)
Per molts segueix sent el millor disc de Quimi Portet –afirmació que compartim amb reserves. «Lauren Bacall» o «Bon Nadal» són bons exemples de pop-rock que indaga en l’electrònica quan li convé. «Frases fetes» dylaneja i «Vida social» pronostica, amb aquella lúcida continuació de «toca’m un ou» la línia més estripada que Portet enfilaria més endavant amb La terra és plana.

QUIMI PORTET – ACADÈMIA DELS SOMNIS (Quisso Records, 2001)
Les provatures electròniques que acompanyaven bona part del Cançoner electromagnètic es van veure suplantades –o, si més no, reduïdes a la mínima expressió– en el primer disc de Portet del tercer mil·leni, on recupera l’esperit pop-rock d’Hoquei sobre pedres amb onze cançons que aprofundeixen en la malenconia i desencís del seu treball anterior.

QUIMI PORTET – LA TERRA ÉS PLANA (Quisso Records / Música Global, 2004)
Després d’un disc sense promoció ni gira Portet va renéixer com a Astre Intercomarcal amb un còctel metamusical i metairònic que no defuig la rialla però que tampoc s’estalvia tres homenatges més o menys sentits (a Francesc Pujols amb la cançó homònima; als Beach Boys amb «Wendy»; als Boney M amb «Rius de Babylon»). Pareu especial atenció a «Massa per acceleració» i «Bípedes».

QUIMI PORTET – MATEM ELS DIMARTS I ELS DIVENDRES (Quisso Records / Música Global, 2007)
Després de produir l’últim disc d’Albert Pla (Vida y milagros) l’Astre Intercomarcal –que, recordem-ho, ho deu tot al seu físic– va escriure, tocar, produir i fer els videoclips de Matem els dimarts i els divendres, disc que recull l’herència absurda de La terra és plana però en el qual assistim a un curiós replegament instrumental, amb cançons reduïdes tot sovint a guitarra i veu.

Publicat a Mondosonoro (2007)