Antologia obituària dels filòsofs de l'Antiga Grècia (Adesiara, 2009)

Doctor en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i últim premi Cum Laude de l’institut Mon Juïc, Sergi Grau presenta una antologia que repassa les morts dels cinquanta filòsofs grecs més importants de l’antiguitat. La col·lecció Aetas d’Adesiara, per a la qual ja s’havia encarregat de Converses de meuques, de Llucià de Samòsata, confirma una vegada més el seu valor amb un nou volum rigorós, detallista i de lectura amena de pòsit erudit. Grau parteix de la constatació de l’interès “generalitzat” en el món antic “per les escenes de mort dels grans personatges –homes d’estat, filòsofs o autors literaris–, sobretot per les morts inusuals i estrambòtiques, que no solen mancar en les biografies”. Si Petrarca escrivia al Canzoniere que “un bel morir tutta la vita onora”, les morts dels filòsofs grecs osciŀlen entre el final ridícul i l’apagada pròpia de l’edat provecta –els filòsofs, a diferència dels herois, moren vells.

Tipologia de morts
Grau, amb una estudiada picada d’ullet a al numerologia popular, classifica les morts dels cinquanta filòsofs en tretze calaixos. El més nombrós és el de les morts fallides o ridícules. Zenó de Cítion, per exemple, “tot sortint de l’escola, ensopegà i es trencà el dit; llavors, tustant el sòl amb la mà, pronuncià aquest vers de la Níobe: ‘Ja vinc. Per què em reclames?’ I tot seguit finà, aguantant-se la respiració”. Plató, tan conegut pel seu mite de la caverna –i per l’expulsió dels poetes de la república ideal– mor “en un banquet de noces”, i el pobre Anacarsis l’Escita, després d’una vida dedicada als viatges tot buscant l’essència del coneixement passa a millor vida “assagetat pel seu germà en una cacera”. Grau explica amb concisió a l’estudi inicial la resta de motius mortals dels filòsofs grecs: hi ha morts per malaltia, morts a l’exili, filòsofs castigats per impietat –com Aristòtil–, morts de desencís, de fam o fins i tot savis traspassats enmig “d’una immensa joia en l’extrema vellesa”, com Tales de Milet, que se’n va a l’altre barri “mentre presenciava un certamen gimnàstic, de calor, set i defallença”. La nostra mort predilecta, però –per curiosa i polièdrica–és la de Diògenes de Sínope, el primer cínic de la història: “uns sostenen que fou per haver menjat pop cru”; d’altres, “que s’aguantà la respiració”; una tercera versió afirma que morí després que “uns gossos el mossegaren al tendó d’un peu”. Aquesta Antologia obituària és una gran manera de commemorar Tots sants.


Publicat a Time Out Barcelona (91, 29 d'octubre–5 de novembre del 2009)