Pasqual Farràs - El vigilant i les coses (Edicions de 1984, 2009)

“Si pogués tornar a néixer m’agradaria ser un escriptor alemany d’entreguerres”. Pasqual Farràs, fascinat per “aquest món tan mental pròpiament alemany” d’escriptors com Robert Musil, Robert Walser o Franz Kafka, ha aconseguit fer-los presents a El vigilant i les coses, la seva segona novel·la: “La independència de no haver de treballar amb les presses d’un escriptor ‘professional’ és un regal per a mi”. Publicada just quan fa deu anys que va debutar amb La mort del fabulador, Farràs ha aconseguit un artefacte literari meticulós, laberíntic i profundament psicològic. “Vaig començar a treballar en aquesta novel·la fa uns vuit anys. A partir d’una imatge –un vigilant fent la seva feina– vaig proposar-me d’endinsar-me en aquest personatge. Sempre procedeixo per la via intuïtiva, més com a artista que no pas com a pensador”. Poc a poc, el vigilant va anar prenent forma i es va acabar convertint en l’August que acompanya
el lector de principi a fi. “L’obra està narrada en una tercera persona situada en la ment del protagonista que permet una certa situació d’objectivació”. Aquest efecte és magnificat gràcies a la nuŀla intervenció d’August en res del que passi al seu voltant. Fidel a la seva professió, el vigilant observa, reflexiona sobre el que veu i respon amb la inacció. “A August l’incomoda pràcticament tot el que veu o sent. La seva frustració és doble: sap que si no actua, se sentirà desplaçat; si ho fa, en canvi, mai no sabrà on posicionar-se”.

Redundància i comedieta
“El món que es descriu al llibre és laberíntic i la prosa que faig servir també ho és. El principal esforç ha estat sintàctic i estructural: el lèxic que hi apareix no és gens de laboratori”. A El vigilant i les coses acompanyem August –home redundant i obsessiu– per tota una sèrie de llocs en què els rumors d’una possible conspiració van prenent forma. Els personatges amb qui va coincidint, de noms extravagants “i una mica de comedieta” (Cabrinetti, Grand, Silvestre...) potencien la sensació d’haver-nos submergit en un món teatral i amb un punt d’impostura, on els personatges, incapaços de sentir, representen. “Sempre m’han despertat cert interès aquelles obres de Beckett, Espriu o Pirandello en què els personatges no dirigeixen la seva vida”. August es deixa dominar per la inacció: Farràs, en canvi, controla molt bé l’esplèndida novel·la que acaba de donar a conèixer.

Publicat a Time Out Barcelona (93, 13–19 de novembre del 2009)