Nick Cave - La mort d'en Bunny Munro (Empúries / Global Rhythm, 2009)

Ja fa uns anys que Nick Cave ha abandonat la vida al límit. Addicte als vestits de ratlles impecables, l’home de la mirada incisiva ha explorat recentment nous camins musicals amb Grinderman i s’ha sentit temptat a escriure una segona novel·la, que apareix vint anys després del seu debut, And the ass saw the angel. “La primera em va costar tres anys. Aquesta, sis setmanes”, assegura Cave. La fita sembla impossible, i més quan afegeix, entre glop i glop d’una aigua amb gas glaçada, que va escriure La mort d’en Bunny Munro durant la seva última gira. “El personatge d’en Bunny, tot i ser de ficció, comparteix amb mi alguns elements del seu caràcter i comportament”. Cave no vol especificar quins. Bunny, en canvi, explicita la seva sordidesa des de la primera pàgina del llibre: és un venedor de productes cosmètics en contacte constant amb l’alcohol i les dones i amb una passió desaforada per Kylie Minogue i Avril Lavigne. Condemnat des de la primera pàgina, Bunny s’enfronta als canvis vitals amb el mateix sarcasme i mala bava de l’autor. “Amb aquesta novel·la volia trencar amb la idea cristiana de redempció: segons el cristianisme, tots som pecadors, i quan demanem perdó som redimits. En Bunny no busca cap mena de perdó... És un monstre ple d’elements còmics que, al final del llibre, s’ha convertit en un mala peça”. Cave ens parla el mateix matí del concert al Casino l’Aliança del Poblenou. Ha arribat fa poques hores i amb prou feines ha pogut dormir, i no pot evitar els badalls mentre fa èmfasi en “l’element depressiu de la idea cristiana de la redempció”.


“Una part de la ment masculina”
“Per a construir en Bunny Junior em vaig inspirar en els meus fills. Tinc dos bessons que es mouen igual que el fill d’en Bunny Munro i comparteixen la mateixa manera esotèrica d’aproximar-se al coneixement–tot i que imagino que tots els nens de nou anys es deuen comportar de forma similar”. El món fet de cereals i sèries televisives de la infantesa actual és tractat amb menys contundència que la feminitat, que no queda gens ben parada, al llibre. “En general, les dones han reaccionat positivament, quan han llegit la novel·la. Algunes fins i tot ho han trobat sexi”, diu Cave, i el seu rostre impertorbable és alterat per un somriure fugisser, quasi inexistent, que denota la seva sorpresa sobre aquesta reacció. “El que m’han dit més és que gràcies al personatge d’en Bunny hi veuen representada una part de la ment masculina”. La més obscena, inclement i agressiva.

Publicat a Time Out Barcelona (94, 20–26 de novembre del 2009)