Benjamin Biolay - Trash Yéyé (EMI, 2007)

Des que es va donar a conèixer amb un disc temàtic sobre el clan poc afortunat de John Fitzgerald, Robert i companyia (Rose Kennedy, 2001) Benjamin Biolay ha anat excavant en les profunditats de la seva veu –nocturna, i per tant, fosca i no gaire divertida, salpebrada de lascívia i malenconia– al mateix temps que enriquia i dispersava les seves influències musicals, que tenen com a arrel principal la poligàmia sonora de Serge Gainsbourg (1928-1991). Al llarg dels sis anys infatigables que el separen del seu debut, Biolay ha introduït samples curiosos a les seves cançons (Marilyn Monroe a Comme d’habitude o Jimmie Rodgers i la Carter Family a l’esplèndida "Little Darlin’" ), ha jugat amb tota mena de programacions ("Chaise à Tokyo", single que no feia justícia a la grandeur de Négatif), s’ha atrevit amb el repte de compondre una banda sonora (Clara et moi) i fins ha escrit i enregistrat una relliscada important (extensa i temàtica) amb Chiara Mastroianni, la seva dona (Home). Des d’un principi se l’ha classificat a les prestatgeries de les botigues de discos com a chanson, opció tan arriscada com encasellar Gainsbourg cinc lletres més endavant que el de Lyon, que disc rere disc ha donat exemples suficients perquè almenys se’l situï en el sac més heterogeni de la música pop, on actualment, i exceptuant els productes més comercials, bufen vents de canvi que es mengen les fronteres estilístiques que fa uns anys dictaven sentències irrevocables.

Artwork concèntrico-kitsch:

el dissenyador no es trobava en el seu millor moment

Trash Yéyé fuig, a simple vista, d’algunes de les constants que havien marcat Biolay fins ara: és el seu primer disc en dos anys (factor ressenyable si tenim en compte que el 2005 va publicar À l’origine, el 2004, Clara et moi i Home, i el 2003 el doble disc Négatif); només té 12 cançons –més una d’amagada que allarga "De beaux souvenirs" fins als nou minuts; el seu primer single, "Dans la Merco Benz", encaixa amb els patrons radiofònics estàndards i té unes trompetes pseudo-mariachis bastant enganxoses (els sis minuts d’"À l’origine" i els cinc de "Chaise à Tokyo" sempre acabaven tallats per un costat o altre). Fins aquí les novetats que Biolay ofereix a Trash Yéyé, i aquest és probablement el millor elogi que es pot fer del disc, que segueix el camí obert amb À l’origine pel que fa a les lletres (més personals, senzilles i sovint construïdes a partir de l’anàfora) i que s’atreveix a barrejar guitarres poderoses amb un quartet de corda típic de Biolay (Regarder la lumière), que recorda els millors moments de Négatif amb "Bien avant" i la torch song "La chambre d’amis" –amb uns cors misteriosos que apareixen i desapareixen al llarg de tot el disc. I per qui pensés que el viratge rock d’algunes cançons pot ser una maniobra similar a la de Yann Tiersen amb On tour, Biolay ens demostra que és capaç de desmuntar les nostres expectatives amb els trenta segons de western (amb xiulets made in Morricone) de "Qu’est-ce que ça peut faire", que ens confirma la complexitat referencial creixent del músic. Trash Yéyé no és un disc perfecte, però és ambiciós; no és fàcil, però cada cançó és un món apart, hermètic i sovint barroc, potser com el seu autor, que cada cop sona més lliure, personal i necessari.

Publicat a Benzina (2007)